és tant un bon company com un enemic. Ens pot donar alegries i penes, petons i bofetades. És tant contradictori...
I a més, és complexe, no hi ha una norma perfecte per escoltar-lo... A què s'ha d'escoltar, al cor o al cap? A vegades no és simple, a vegades tenim dins un dimoni i un àngel. Com fer-los cas als dos? No sempre va junt la necessitat física del que més ens convé.
I després d'algunes bofetades... penses que l'amor ja no et donarà més petons. Que no existeix el verdader amor... sinó que és una poma bonica de fora, però quan la obres (si no tens els ulls envenats), de dins està mig podrida... si hi ets a temps... aquesta poma encara la podràs aprofitar i no es podrirà més... però i si no hi ets a temps???
No ens enganyem... l'amor sempre sol ser un mal company de viatge, tard o d'hora ens fa mal. I tal i com diu la dita: "Val més sol que mal acompanyat"
Encara que... Qui ha perdut l'esperança de trobar l'amor per sempre?