| |
|
| |
|
 |
|
| |
|
| |
Últim article del bloc
|
|
| |
Aturar-se o seguir
 dilluns 24/agost/2009 - 04:57  730  7
El llop només fa el que deu, és l'home qui diu que no és bo el que fa.
Tots sabem més o menys el que representa un metre, un quilo, o una hora ... l'home s'entesta a voler mesurar tot per poder fer-se una idea de la seva importància en l'univers ... parlem de grans o petites distàncies, de grans o petits volums i de grans o minúsculs espais de temps ... però com mesurem l'home???
Naturalment no m'estic referint a la seva mida que camba en funció de cada persona ... alts, baixos, gruixuts, prims ... cada persona ... un món ... sí ... Com es mesuraran els sentiments de cada persona??? quant odi pot tenir una persona??? quant amor pot donar una persona??? quanta amistat conté una persona??? No sabria dir-ho ... per això no trobo referències i no crec que ningú pugui fer una aproximació ... només puc fer-me una idea del que jo sento, i tot i així, és possible que difereixi molt (i no dic en més o en menys) del que puguin sentir els altres.
Igual que em pregunto si el mateix to que jo veig el blau del cel amb els meus ulls, el poden percebre els altres exactament igual ... o si la música que jo escolto als altres els sona exactament igual ... No, no ho crec ... segur que hi ha minúsculs matisos de color o timbre que els fa diferents ...
D'igual forma, l'odi, l'enveja, l'amistat, l'amor ... tot té un valor diferent en cada persona ... i el dolor, aquest maleït dolor que ens ocasiona la pèrdua d'algú a qui volem, tampoc es pot mesurar ... Hi ha qui davant d'una infidelitat, trenquen sistemàticament una parella, i hi ha qui la perdona ... i fins i tot hi ha qui mira cap altra banda i calla ... però està clar que tots, en major o menor mesura, pateixen ... Quant pateix cada un??? molt, estic completament segur que molt ... potser tot el que puguin, però és possible que no de la mateixa manera ...
Avui, en aquesta nit de canícula i insomni, només la solitud m'acompanya i busco en els racons, una vegada més, els records d'un passat caduc i obsolet ... aquell passat on coneixia a les persones ... si, conèixer-les des de dins cap a fora ... conèixer les seves inquietuds, els seus secrets, les seves tristeses, les seves alegries ... No he sabut mesurar-les i avui, no sé quan de grans o petits són els seus sentiments ... només tinc la referència dels meus ... pocs ja sense dubte ... morts molts en cruels i absurdes batalles per intentar recuperar un terreny que va ser cedit, que va ser arrabassat, que va ser abandonat, que va ser conquerit i ara onegen estranys pavellons ... pèrdues que no moltes vegades no sé si van ser tals, per que només es perd el que es va tenir, i les persones ... no, a les persones, no se les té ... només hi són o no ho estan, només això ...
Cors amb cuirassa i ànimes opaques ... no són companys de viatge que vull ... potser per això avui camino sola ... no, només no ... la soledat m'acompanya i em dicta a l'orella aquestes paraules mentre secretes llàgrimes recorren la meva ànima per el dolor de la pèrdua ...
Em quedaran, com sempre, els meus inesborrables records, sons de rialles, brillantors d'ulls, abraçades intenses ... només records de temps diferents, millors, sens dubte ... fins que el dolor desaparegui ... fins que les llàgrimes cessin i novament trobi un motiu per somriure ...
Sí, el llop, al cap i a la fi fa el que ha de fer ... és l'home qui s'entossudeix una i altra vegada a dir el que està bé i el que està malament ... potser és l'home qui estigui equivocat.
|
|
|
 |
| |
|
| |
Escriu articles al teu bloc
|
|
| |
|
| |
Comentaris sobre aquest article |
|
|
| |
sarralenc |
Molt maco tot l'article, cristy!
Tuesday, August 25th 2009, 12:04 PM
Tots hem viscut el que descrius, només què amb diferents "matisos".
El què més m'ha agradat, però és quan dius:
"Em quedaran, com sempre, els meus inesborrables records, sons de rialles,
brillantors d'ulls, abraçades intenses ... només records de temps diferents,
millors, sens dubte ... fins que el dolor desaparegui ... fins que les llàgrimes
cessin i novament trobi un motiu per somriure ..."
El què jo puc afegir és què els què tinguin sort,( i us la desitjo a tots/es)
com gràcies a Déu l'he tingut jo, amb el temps els BONS records seràn
molts i molt reconfortants.
Sempre en quedaràn alguns (pocs) què encara et fereixen;
però serveixen per VALORAR MÉS els BONS!
Una abraçada, què encara què sigui "virtual" sempre és sincera
i amb un "petit" (mesura) valor real.
|
|
|
|
| |
Escriu el teu comentari per aquest article |
|
|
|
| |
Ho sentim, els usuaris no registrats no poden escriure comentaris
| Registra't |
| |
|
|
|
Contactes
Registra´t
