| |
Les edats de l’home i la dona
 dijous 18/març/2010 - 07:53  1044  1
M'agradat aquest article i vull compartir-l'ho amb valtres.
Joan Ollé -El Periódico- 18.03.10
Quan incorporem algú a la nostra vida, el primer que fem és interessar-nos pel seu nom (jo, Tarzan; tu, Jane), ritual que acostuma a acompanyar-se d’una encaixada de mans o d’un petó. Després, si la cosa va a més, van arribant altres preguntes relacionades amb la professió, l’estat civil, el partit votat, el signe zodiacal, el número de telèfon... I l’edat, sobretot l’edat.
La cosa pot anar més o menys aixÃ: «¿Quants anys tens?» I l’altre/a que respon, coqueto/a: «¿Tu quants me’n faries?» El primer/a aventura una xifra, davant la qual el segon/a té tres opcions de resposta: 1) escandalitzar-se per l’excés suposat; 2) quedar-se encantat/a pel generós cà lcul; 3) dir: calent, calent... I una vegada sabuda l’edat de la persona en qüestió, els comentaris poden ser infinits: «No els aparentes ni de conya», «Doncs els portes molt malament», «¡Ai, qui els tingués!» o «¡Mira, igual que el meu pare!»
Si les dues o més persones pertanyen a una mateixa generació (o degeneració), és molt probable que comencin a enrotllar-se amb les coses de la seva època, sempre amb el benentès que «si l’à nima es manté jove, l’edat poc importa» o bé que «tot això que tenim». Si en el debat coincideixen edats diverses, els/les joves poden retreure als vells/es no haver-los deixat un món millor o envejar-los l’experiència adquirida; els madurs/es poden enyorar els feliços 20 anys o jurar que per res del món els voldrien reviure.
Abunda en el llenguatge actual la falca recurrent: «Tinc 36 i vaig cap als 37». M’encantaria alguna vegada, encara que només fos una, sentir de llavis d’algú que en té 36 i que va cap als 39, o, encara millor, que té 39 i a l’agost en complirà 36. Arribar a vell sense ser adult, la consigna de Jacques Brel.
Potser tenien raó aquella tribu d’indis perduts enmig de no sé quina selva, que quan un explorador s’interessava per la seva edat, ells li responien: «Senyor, ens estimem més no comptar les llunes, perquè si les comptéssim, sabrÃem que envellim, i això ens posaria molt tristos».
|
Contactes
Registra´t
