| |
|
| |
|
 |
|
| |
|
| |
Últim article del bloc
|
|
| |
L'essència dels guerrers
 diumenge 4/gener/2009 - 06:02  818  2
Passen les hores i sembla com si el temps s'aturés. Simplement es dilata i com un somni passatger te'n fa presoner sense que en tinguis constància. La foscor t'allunya cada cop més d'horitzons que perseguies i els petits castells que vas construir amb tant d'esforç s'ensorren un a un, després de la tempesta.
Vas triar caminar en soledat, fugir de les companyies, alliberar el teu esperit i ser lliure... però ni tant sols el vent és lliure del seu destí.
Com un guerrer t'aixeques una vegada més, llepant-te les ferides i reprenent el camí que vas iniciar quant el temps encara era jove, innocent, incert.
I a les hores la vas conèixer.
Segurament foren els seus ulls infinits, el seu somriure o les seves mans les que van allunyar-te del camí escrit. A vegades un pot permetre's el luxe d'escriure's la seva història, i ara sabia que podia fer-ho. Allunyar-se de la meta, o millor encara: compartir-la.
I és curiós com el temps torna a aturar-se, permetent-te tornar a construir noves il•lusions que renovin l'esperit que una vegada et definia. Saps que aquesta vegada els camins son diferents, però escriure una pàgina nova amb la companyia que tant desitjaves és una temptació que et devora.
Coneixies l'art de la guerra, t'envoltaves de la naturalesa més pura, i de cop i volta oblides l'essència que et definia.
I et sents viu...
Però la lluna sempre s'amaga quan acaba el seu cicle, les fulles cauen quan s'acosta el fred, i mentre els arbres insisteixen en viure, els seus ulls infinits es tornen buits, el seu somriure s'apaga i les seus braços et devoren en abraçades angoixants que pretenen allargar l'agonia de la pèrdua de la teva essència. I saps que compartir ambdós destins va ser un caprici per a ella, saps que s'acosta, però no tems la traïció.
Per què l'estimes...
I caus una vegada més.
Passen les hores i el temps s'atura, simplement un somni durador podria alliberar-te de l'angoixa que t'oprimeix el cor. Els horitzons desapareixen perquè tot és nou, i els castells que una vegada veu construir resten abandonats amb tu a dins. Reprendre els destins que no et corresponien van allunyar-te de la teva essència, i ni tant sols l'amor que vas sentir pot excusar les traïcions que vas tenir que patir.
I ara ets sents sol...
On son les respostes que t’alliberaven de l'esclavitud? A on han anat els instants plens de goig que feien de la vida una eternitat meravellosa? On son els esperits del bosc? Per què no van escoltar-te els rius de les valls? Per què vas condemnar la teva essència a l'oblit quan el seu amor no era sincer?
I a les hores, com si fos màgia, t'aixeques.
Guerrer del destí t'aixeques una vegada més, llepant-te les ferides i reprenent el camí que vas iniciar quant el temps seguia sent jove, innocent, incert.
|
|
|
 |
| |
|
| |
Escriu articles al teu bloc
|
|
| |
|
| |
Comentaris sobre aquest article |
|
|
| |
jep |
N'aprenem
Monday, January 5th 2009, 5:23 AM
Fins i tot el guerrer més fort, el més temible, el més valent, necessita els moments per recuperar-se... i el resultat, un guerrer encara més fort, lluitant per aconseguir una cosa: la impecabilitat del guerrer, que duu a la pau, la de fora i, la més important, la de dins d'un mateix...
Jep, aprenent de guerrer...
|
|
|
|
| |
Escriu el teu comentari per aquest article |
|
|
|
| |
Ho sentim, els usuaris no registrats no poden escriure comentaris
| Registra't |
| |
|
|
|
Contactes
Registra´t
