| |
|
| |
|
 |
|
| |
|
| |
Últim article del bloc
|
|
| |
1.Sorpresa (III)
 dimarts 16/octubre/2012 - 05:25  2510  8
Ja a casa, va sospirar. No volia explicar el perquè de tot plegat a ningú. No volia confessar que tots dos s’havien cansat d’una relació idíl•lica, perquè no parlaven, no s’explicaven els problemes, no compartien la vida, només el llit.
Però el dia després, les coses no van ser tan fàcils: Amb el temps que va estar sortint amb la Roser, i sobretot des que se’n van anar a viure junts, el món se li havia fet petit. Tot era ella, i només ella. Al viure a la ciutat cada vegada tenia menys amics del poble perquè no hi quedava mai. En canvi, havia començat a sortir amb la colla de la seva novia. Però ara que ella ja no hi era, ben poca gent li quedava. Els companys de feina, i prou.
El cap era un garbuix d’idees i pensaments mentre ho recordava tot plegat. Intentava posar-hi ordre però no se’n sortia. I al davant, la pantalla de l’ordinador. I el xat, obert. Un fons blanc on hi apareixien el nom en clau de diferents persones i al costat de cadascun una frase, a vegades coherent, a vegades una estupidesa. Alguns dels que hi havia allà vells amics virtuals, amb qui ja hi havia intercanviat pensaments. Altres, desconeguts que acabaven d’aterrar, o que malgrat haver-hi parlat ja ni se’n recordava.
D’alguna manera, el desconegut era ell. Després de tan de temps no sabia ni què dir, se sentia sol, abandonat. Abans tot era fàcil. Només d’entrar a la sala ja hi havia desenes de persones que se li llançaven al damunt, preguntant-li com estava. I ell responia amb qualsevol tonteria, i els altres també. I la bola s’anava fent grossa fins a ser un mar de riures i comentaris surrealistes. De fet, recordava que havia estat precisament allà, en una d’aquelles tardes delirants, havia conegut la Roser, i això encara l’entristia més, i els ulls se li humitejaven de nou.
Però ja no era la tarda, sinó la matinada. Va mirar el rellotge i va veure que gairebé eren les dues. L’endemà era festa i no s’havia de llevar d’hora, però ja n’havia tingut prou. Així que va d’una revolada va agafar el teclat i es va acomiadar dels pocs que quedaven a la sala: “Adéu a tutti, me’n vaig”. I quan ja movia el ratolí per tancar la finestra...
-No marxis!
De cop es va obrir una pestanya a la part dreta de la pantalla. Anava fent pampallugues. Era algú que, in extremis, li donava conversa. No s’ho podia creure, tants mesos després, algú volia parlar a soles amb ell.
(Continuarà, si voleu. S'accepten idees)
|
|
|
 |
| |
|
| |
Escriu articles al teu bloc
|
|
| |
|
| |
Comentaris sobre aquest article |
|
|
| |
|
|
| |
Escriu el teu comentari per aquest article |
|
|
|
| |
Ho sentim, els usuaris no registrats no poden escriure comentaris
| Registra't |
| |
|
|
|
Contactes
Registra´t
