Mentre tu somrius tot al teu al voltant tendeix a podrirse. Tot el que t'envolta ha emprès un camí, tan sols d'anada, cap a la seva mort. I tu, aquí assegut, no fas gens més que riure't. Somriure a tort i a dret. Com si haguessis perdut el cap i el judici. Com si demà no aparegués escrit al teu calendari. Com si el tren que mai vas esperar ja se t'hagués escapat. Com si tota aquesta merda no anés amb tu. Com si poguessis despertar d'aquest malson en la qual apareixen milions d'entrades i cap sortida.
Mentre tu somrius el silenci ho cobreix tot. Viola cada racó del teu escenari. Cada cantonada i cada rajola. Una dansa macabra que anuncia una nova desgràcia. Però poc t'importa. Menys que res. Com un tret a l'aigua. Com una poma podrida. Com una filera de gent que a lligat la seva vida a un horari de nou a cinc al cau més profund de la seva oficina. Com un barret ras i com un paraigua desvarillat. Com somiar amb el premi de la loteria sense haver-hi jugat mai.
Mentre tu somrius s'atura el temps. I saps de sobres que no tornarà. D'igual forma que saps que el teu mar té rodes. I que les ones van i vénen impulsades per centenars de rodes dentades i manovelles. I saps que tot és mentida. Que és mentida fins i tot el teu riure. Com ho són les mentides televisives. Com els rugits de les feres dels zoològics. Com les polseres contra el càncer. Com els llacets contra les guerres. Com les cançons d'amor i com els amors a les trinxeres.
Mentre tu somrius tot està en calma. Tot es bressola damunt el tall de la teva navalla. S'encenen els focs que tu mai apagues. Es moren els petons i s'adormen les ganes. Els somnis i les paraules. Com s'adormen els peixos sota de l'aigua. Com s'adormen les nits i com es desperten les armes. Com retumben els trets dintre el teu cap. Com imagines els estels del cel que ja ni recordes. Com s'apropa i s'allunya el soroll de les trepitjades del que guarda les claus de la presó. Com vas aprendre a plorar en silenci.