| |
Hem dic Joan. ( Últim capitol i epileg ).
 dijous 8/octubre/2009 - 03:21  2327  3
Casi un any després.
El fred vent del nort va ser molt dur en aquella tardor. L'aire humit típic de la zona no feia mes que empitjorar les coses… la freda tramontana calava fins als ossos. Pero Joan es trobava a gust, sempre l'hi havia agradat aquesta época del any. Tot i el fred, el vent i les constants plujes, éll gaudia de passejar per els carrers de la nostra ciutat natal cuando no tenía feina (el cual era molt poques vegades desde que va arribar altre vegada aquí). Les fulles dels árbres omplien les aceres, i el tic-tic de les gotes de pluja en xocar contra el cristall de les finestres eren sensacions que, curiosament, l'hi omplien de alegría el cor, i la ment de pau.
Hem vaig posar la jaqueta, hem vaig colocar be la bufanda i vaig sortir al carrer amb el meu bloc de notes… no tenía ni idea, encara, de perque en Joan volia que me'l portas. Cuan una estona mes tard vaig arribar al nostre bar de sempre, un local net i acollidor decorat amb motius mariners, ell ja hi hera. Puntual com sempre, donant els darrers glops a un reconfortant café amb llet… ni tan sols cuan el fred feia tremolar l'anima, era capaç de prendre's ni una sola gota de alcohol. Jo vaig demanar un suiss amb JB a la barra, i despres hem vaig abraçar amb el meu vell amic. No el veía desde que tots dos estudiavem a Barcelona.
Aquells eren bons temps. Mentre ell estudiava un cicle formatiu de grau mig, jo estava de ple en l'estudi de la musculatura humana. Varem parlar de els vells temps, (cuan es refugiava del seu pare a casa meva amb la vella colla els disabtes per la nit), anavem al cine casi totes les setmanes… afició amb que els dos gaudiem com bojos en els multisales de Barcelona, compartiem tot de sopars inolvidables, milions de rialles i moments divertits.
Un bon día, coneguer a Ana, una noia simpática amb una historia trista… i va marxar amb ella.
Han passat casi cinc anys de tot aixo, i allí estava altre cop. Amb els ulls tristos, els braços i el tórax fort, pero alguna cosa havia cambiat en ell… ara també estava una mica panxut, i portava un somriure sincer en la cara. El cabell canos, tot i que no havia complert els trenta encara, indicava la prematura maduressa de la seva anima i el seu cos. Per la meva part, jo vaig tornar a casa tan aviat com vaig acabar de estudiar… pero aquesta no es la meva historia, es la historia de en Joan.
Pareixia enormement feliç de tornar a veure'm, i sense dubte, jo també ho estava.
-Tiu, tiu, tiu… ¿Qué tal et va tot?. Estic molt content de veure't.
-I jo a tu… ni tan sols sabía que estaves altre cop per aquí. ¿Qué t'expliques nano?.
Ens vam asseure, i entre l'abraçada de el meu vell amic i el suiss calent amb whisky, hem vaig sentir sentir molt mes comode i a gust.
-M'ha sorpres molt el teu missatge. ¿Cuánt de temps portes aquí?, ¿i perque no m'has dit res fins ara?.
-Fa casi un any que vaig tornar… i be, he tingut moltes coses que fer, afrontar i superar des de llavors. Ja saps la mort del meu pare, la hipoteca de la casa de la meva familia, ma mare esta destrossada i ho te molt mal de passar, un munt de paperassa… sembla mentira la cuantitat de gent que existeix disposada a aprofitarse de la pensió de una vidua.
-Bufen temps de crisis… ¿no veus les noticies?.
-Encara que no les escoltas mai… tothom está igual. Per sort, jo ni la noto.
-No t'entenc, ¿Qué vols dir?.
-M'he establert per el meu compte aqui- va dir amb un senzill somriure de trionf en els llavis.
-¿Qué hem dius?, !! Felicitats home !!. ¿Qué tal et va?.
-De res. I no hem puc queixar. En un mes aquí tenc mes feina que en tot un any en la ciutat de Ana.
-¿Cóm es posible?... un moment… ¿I Ana?, ¿Cóm porta l'adaptarse a viure aquí?
-Vam tallar… no podía ser, i ja está.
Tot i que ho va dir amb una gran naturalitat, tot sere, per un moment la expresió de la seva cara enfosquir, mostrant una profunda tristessa. Estava clar que encara tenía moltes coses per superar. Joan m'estava amagant masa coses, i vaig decidir anar al gra.
-¿Qué passa Joan?... no has quedat amb mi nomes per parlar.
-Cert. Vull que faixis algo per mí, vull explicarte una historia.
I efectivament, em va relatar una historia, desde la seva infancia, la seva relació amb el seu pare, la verdadera historia de cóm va salvar la vida de no una… sino de varies persones, la seva llibertat i estancia a Barcelona, com va coneixer a Ana… m'ho va explicar tot. Fins i tot, el verdader nom de José i Ernesto Domanante.
Cuan va acabar, jo m'havia quedat sense ale i semblava que el mon sencer s'havia quedat en silenci, el meu suiss s'havía refredat pero m'hera igual… encara estava donant voltes a tot el que m'havía explicat en Joan. No vaig prendre cap nota, ni hem va fer falta. Aquella historia tan dura, tan real, va quedarse gravada a foc en la meva ment. No era capaç de dir ni una paraula.
-T'he explicat tot aixo per un motiu- hem va dir despres de un llarg silenci.- Vull que facis correr aquesta historia, la historia de la meva vida. Que cuanta mes gent la conegui millor, que pugui servir de lliço o reflexió a tothom que estigui disposat a escoltar, que tot el mon pugui aprendre a partir del que m'ha pasat a mí. Que serveixi per crear un mon millor… on la gent com en José o l'Ernesto sigui rebutjada per la societat. Si tothom tingues respecte els uns per els altres, si gent tan malvada com ells fos perseguida, potser l'Ana, en Luis i jo seriem una familia encara… pero en lloc de aixo, som unes victimes mes que pasen desapercebudes.
-¿I el teu pare?, ¿Qué pasa amb el teu pare?.
-El meu pare – va començar a dir en Joan contenint un sanglot- era un bon home. Una víctima mes que no va saber tallar la cadena. I una cosa mes.
-Digue'm.
-Vull que utilitzi's aquesta historia com a un element de justicia.
-¿Qué vols dir? – m'esperava el pitjor-.
-La promesa que l'hi vaig fer a en José, que l'hi faría pagar per el que ha fet si torna a fer mal a l'Ana o al Luis. Pot ser que aquest día mai arribi, pero el mes segur es que ens tornem a trobar, vell amic. I en una de aquestes trobades, et diré el nom real de en José Domanante, per a que el publiquis. Vull que aquest sac de merda conegui la por, que es senti perseguit i jutjat, que sapiga que correr el risc de que tothom l'hi doni la esquena i el senyalin amb el dit per tot el que ha fat, per ser un cabró maltractador.
-¿!! T'has tornat boig !!?.
-No. Es un acte de justicia. Si la meva historia fa prou soroll, pot ser que ajudi a que visquem en un mon una mica millor entre tots. Camvia el que creguis oportu, utilitza seudónims en lloc de els noms reals, no tens perque mencionar on viu l'Ana o el lloc on vivim nosaltres. Pero fes'me aquest favor siusplau, escampa la meva historia.
I mentres en Joan intenta refer la seva vida, aquí hem teniu apreciats lectors, acabant de escriure l'epileg de aquesta historia. El relat dur i real de un home que va ser capaç de tallar la mes esgarrifosa cadena de dolor, el pas infinit i perdut en el temps de les victimes que es converteixen en torturadors, i que generaren noves víctimes.
La de un home, al que, anomenarem Joan.
|
Contactes
Registra´t
