| |
Negre sobre vermell
 dilluns 8/setembre/2008 - 04:27  2615  2
M'he recollit les rastes obeint les assenyades línies d'un "monyo" perfecte. Endreçat. A cara descoberta, em grato el clatell. Mentre frego lenta, però enèrgicament el múscul que s'amaga a sota. Ters i tens. Reclamat per la força que atrau el recollit, cap amunt. Per sota...les espatlles s'equilibren, s'alineen simètriques (sense poder). S'em contrau l'abdomen. Un tòrax de pedra, esculpit a cops de respiració i neguit. I es relaxa... i es desprèn de l'equilibri (gairebé nul). Abocant les energies al terra...que m'encerclen des de fora, i fugen...lluentes, i disperses...com un riu trencant el llit de líquid blau.
L'aire em frega els peus, per sota del turmell. Rellisca una i altra vegada tot intentant pujar, fins a un aspectant genoll (l'altre, està despistat). D'un rampell, com un raig elèctric de tempesta, s'enfila per un costat, creuant-se just (per canviar el sentit sinuós) sobre la corba delicada que abraça el meu genoll. I creix d'intensitat, com una fuetada; ràpid...per arribar-se d'un salt a l'os cansat de la pelvis. Que es presenta defensiu com els lleons de pedra a la façana de la catedral. Com espines del tall d'una flor. Com dues puntes de fletxa...de pedra tova. Densa pedra tova. Forta pedra tova. Llisa. Mur...sense forats. Garjola marassa que tanca el ventre encoratjat, de moviments direccionats hormonalment, dibuixant un espiral perfecte, negre sobre vermell.
Al cap...un punteig en "re bemoll". Als ulls...l'absència d'aire ha fet esclatar el torrent d'aigua salda. Que reposa a la base dels ulls com una bassa. Per protegir els sentit, que ara..està en desús. I uns llavis entreoberts recullen el bocinet d'èter que envolta els abraços de la vida. I a glops...me l' empasso. I tot contraient l'aire acumulat inconscientment als pulmons...revisc. I inclino els ulls cap a l'interior. Els tanco. I m'abraço. I el meu interior, frisava per veure'm. I em rep. Tan clar i tan agosarat, que no em deixa fer un pas enrera. I m'hi quedo. Un minut, m'hi quedo. I surt pel front..., i ara... dirigeixo la mirada a les meves mans, tot col.locant-les estratègicament a una distància raonable del meus ulls, per veure'n el conjunt. Són obertes. Els rosats camins que dibuixen s'han tornat més foscos...d'un quasi vermell lluminós. I se m'escapa un somriure...I m'he tornat a abraçar...i a endreçar...i a reconèixer...
|
Contactes
Registra´t
