| |
La nostà lgia de viure...
 diumenge 21/juny/2020 - 06:07  1942  1
Sempre he estat una persona més aviat vergonyosa, amb pors i prejudicis, massa perfeccionista i volent mantenir una imatge digna, respectable... ja tenim una edat, i mai com avui hauria desitjat treure'm de sobre una dècada, tan sols una dècada, i els prejudicis que arrossega la meva generació.
No hi ha res pitjor que amb una edat "respectable" pateixis les sensacions d'un adolescent, perquè un adolescent té tota la vida per endavant i molt per aprendre i tu (jo), fa molt, has traspassat aquell perÃode que creus tot ho pots i ara et sents impotent.
I ja voldrÃen els joves i adolescents tenir la meva força de principis, i ja voldrÃa jo la seva desinhibició social i la seva "força".
Però sóc jo, qui sempre ha viscut i viu entre ombres, qui va arribar una dècada abans d'hora, qui ja no pot ni podrà tornar a començar, i no per covardies si no per raó.
Som fills i vÃctimes de les nostres circumstà ncies, de la nostres històries i cultures i per molt que imaginem realitats irreals, utòpiques, hem de racionalitzar allò que no podem raonar.
És dolorós patir un adolescent allò que amb el temps té cura i s'oblida, és insuportable que algú com jo pateixi el mateix sabent que la sortida és desafiar i negar el propi sentiment doblegant-se al principi de realitat.
La raó desafiant la Ciència, la "Ciència", i la meva humild com superba ciència desafiant la teva raó; i un cafè que segueix pendent, i res més, només una mirada, una veu, un tó, i res més, res més cal per resoldre els meus fantasmes, per fer-me aterrar al món real i defugir del meu món irreal, fantà stic i ideal... només una mirada, sentir un cop més la teva veu, només un cop, no em cal més!
|
Contactes
Registra´t
