| |
|
| |
|
 |
|
| |
|
| |
Últim article del bloc
|
|
| |
Elogi a un coll desconegut
 dimarts 26/novembre/2013 - 10:27  1711  5
Si accepto el món que m’ofereixen i soc feliç així, llavors començo la meva pròpia sepultura, o bé, si no soc feliç així i no veig tampoc possibilitat de canviar el mon estic acceptant el meu propi funeral. Però la veritat es que tinc ganes de viure.
El món es una selva i les feres som les persones i crec que es natural que ens protegim i que no anem despullats per la vida. Mai se sap qui pot ferir-te. Crec que està en la nostra pròpia natura la de ser una mica egoistes, sense ser lladres ni criminals, i no girar la cara als nostres propis desitjos. Com diu la cançó de bressol, ...Que diguin el que vulguin, que jo ja estic content!
Busquem la llibertat però som incapaços d’estar sols, sempre ens cal algú a prop nostre i sempre ens acabem penjant una dependència, com un àncora perquè no se’ns endugui la corrent. La pitjor part es el preu que molts cops (no sempre) hem de pagar, retallant la nostra llibertat de moviment. I després la maleïda gelosia , que ho enverina tot. Fidelitat i gelosia, germanes bessones, inseparables, nascudes del matrimoni entre la inseguretat i la por.
Em dol moltíssim el rebuig social respecte de lo relacionat amb la sexualitat. De que es vegi com un pecat el desitjar ser carinyós amb algú, de que hom es pensi que tan sols anem darrera la autosatisfacció.
Defenso l’acostament carnal, sí, però bidireccional. Entre desconeguts sobre tot. El despertar dels sentits, l’olor a perfum darrera la orella, notar l’escalfor de la pell amb la punta del nas, descubrir resseguint petó a petó un coll d’orella a orella, i sentir alhora els sospirs de plaer de qui estàs besant. Deixant les paraules, les frases i les explicacions tancades amb pany i clau.
L’art de contenir els impulsos més animals en benefici de perllongar un plaer per tots els altres sentits. Imaginar-se sense poder gaudir de la vista, i explorar amb els llavis el camí de la silueta, sense presses, olorant tot el que es troba pel camí, aturant-nos a embadurnar amb saliva aquelles zones tan sensibles.
Però tornem al principi, tan dolent es desitjar que t’abracin? Sembla que ens hàgim de sentir culpables i entrem dins la gàbia i tanquem nosaltres mateixos la porta.
|
|
|
 |
| |
|
| |
Escriu articles al teu bloc
|
|
| |
|
| |
Comentaris sobre aquest article |
|
|
| |
Felipet |
resposta elogi a un coll desconegut.
Thursday, November 28th 2013, 10:24 AM
Un coll conegut també serveix, naturalment, només faltaria, fins i tot varis colls coneguts si m'ho permeteu, però esclar no volia tancar la porta lo desconegut, perque si ens tanquem a lo descogut no seria pas una meva reivindicació. Ja sé que pot sonar una promiscu però es que sino, penso que sempre tindrem por a la incertesa a lo desconegut i així desconeixent la nostra pròpia natura trobo dificil i lenta la nostra evolució social. Així que conegut, si, coneguts, per mi també, i desconeguts? perque no? ho deixarem per les ments una mica inquietes i exploradores, com si tinguessin el desig de pecar. Penso que lo positiu es no tancar portes.
|
|
|
|
| |
Escriu el teu comentari per aquest article |
|
|
|
| |
Ho sentim, els usuaris no registrats no poden escriure comentaris
| Registra't |
| |
|
|
|
Contactes
Registra´t
