| |
El segrest
 dijous 23/juliol/2015 - 04:33  1852  2
Tot estava planejat. Els tres nois estàvem esperant impacients dins la furgoneta, aparcada al racó més fosc de l'enorme aparcament, molt buit a aquelles hores de la nit. Encara faltaven uns minuts per que tot comencés. L'adrenalina anava fent-se més evident per moments. Tots estàvem en silenci, nerviosos. El quart i últim component del grup no trigaria a aparèixer per on estava previst i llavors tot començaria , a ritme frenètic. Hi havia tantes coses que podrien sortir malament! Les càmeres de seguretat, una ronda d'un vigilant, creuar-se amb algú que volgúes anar a la cafetería d'aquí al costat...
De sobte, uns minuts abans de l'hora acordada, va aparèixer en Mario portant l'objectiu , adormit i amb el cap cot, en cadira de rodes. El silenci absolut del pàrquing es va veure alterat només pel soroll metàl·lic de les rodes, gens engreixades, de la cadira. Immediatament vaig girar la clau i engegar el motor. Primera. Acceleració. Vaig creuar els 300 metres de distància de manera instantània. Frenada. Gus i Lluís van baixar ràpidament i van obrir les portes del darrere. Entre tots tres van pujar la cadira i la seva ocupant i la va assegurar amb els cinturons que ja estaven preparats. Primera, segona, tercera, quarta . En el que van semblar, segons les versions, entre 2 segons i 3 dies , ja estàvem ben lluny d'allà.
Més o menys a mig camí , al mig de la ciutat, quan ja la velocitat era normal ,per no cridar l'atenció, en Gus, en principi el menys sentimental de tot el grup, va treure una cassette antiga i la va posar a la ràdio del la furgo. Era la nostra cançó, la que havíem sentit tantes i tantes vegades, la que ens recordava els bons moments del grup quan calia fer venir bons records, per minvar els moments dolents. Ningú va trencar el silenci. En aquells moments, segurament gràcies a la melodia coneguda, el nostre objectiu es va despertar. Va obrir el ulls de mica en mica. Tot era fosc encara, però juraria que a través del petit retrovisor, em va semblar veure a la seva cara un lleu somriure, abans de tornar a adormir-se profundament.
Es va despertar del tot una vegada ja havíem arribat al nostre destí. Algun grup de joves i les llums dels últims pescadors era l'únic que es podia trobar a aquelles hores a la platja. Vàrem muntar-ho tot molt ràpidament, de mica en mica, varen començar els petits comentaris primer, les bromes després, i de cop i volta, sense adonar-nos, tots estàvem rient per qualsevol ocurrència. Com sempre. La Carme, un cop desperta, s'ho mirava tot amb aquesta nova expressió, senzilla , infantil, que ara feia servir per tot. Ens vàrem empassar tot el menjar i tota la beguda. Vàrem repassar, teatralitzar, i exagerar milers d'anècdotes i vivències del nostre grup. Va ser una nit inoblidable per tots. La Carme va mutar la seva expressió diverses vegades, al final es va quedar amb un somriure permanent, que a tots ens va omplir el cor de joia. Un cop es va decidir que era l'hora, tots cap a la furgo de nou i tornada a l'hospital.
Ara ja fa més d'un any d'aquest dia.
La Carme lluitava contra un càncer, durant 10 anys va semblar que ho tenia controlat. Un dia es va desmaiar. En Mario, el seu marit, la va portar ràpidament a l'hospital. Metàstasi al cervell, un petit tumor va ser el causant del desmai. La van operar d'urgències. Micro-cirurgia. Una operació de set hores. Tots esperàvem a la sala, fent companyia en Mario. En Gus, en Lluís i jo no el vàrem deixar sol ni un minut. Per fi, el metge amb el resultat de l'operació. Tot ha anat bé. Just quan explicava els detalls de l'operació, el busca va sonar. Va marxar a tota velocitat, sense dir res. Una hemorràgia. Per poder salvar la vida de la Carme, van haver d'obrir sense miraments. Després d'algunes hores més de lluita, van poder estabilitzar-la, però el cervell va quedar afectat. La Carme que coneixíem va desaparèixer per sempre més, deien. Li costava trobar les paraules, fer moviments, la seva expressió es va tornar simple, infantil.
Van passar les setmanes i la progressió era molt lenta. Llavors va ser quan vàrem decidir això del "segrest". Suposo que tots volíem passar un últim dia junts, com sempre. El cas és que, després d'aquella nit, tot va canviar. La Carme va començar a millorar ràpidament. De mica en mica van arribar petites fites, frases curtes primer, petits moviments, incorporar-se de mica en mica...
Aquesta nit estem a casa d'en Mario i la Carme tots junts, ens hem auto-convidat. Ens fa mal la panxa de riure tant! En Mario es queixa de que aquesta Carme dona més ordres que la d'abans! Nosaltres ens queixem de que no hi ha prou cervesa freda, que a l'hospital hi havia la màquina de vénding i que mai ens havia fallat, que potser caldria tornar allà a pillar unes birres. A cada broma, la Carme respon amb un cop al clatell de qui l'ha dit. Sembla una competició per veure qui s'emporta el cop més bèstia.
Mai més hem tornat a parlar d'aquella nit a la platja. Ella no ho recorda, i crec que tots tenim por que ho interpreti com un acomiadament abans de temps. És una lluitadora, continua lluitant. I guanyarà. De la mateixa manera que , des de'l primer dia, ens va guanyar el cor a tots els de la colla.
Dedicat a totes les persones que lluiten. No es tracta de no caure, caure és inevitable. Es tracta d'aixecar-se les vegades que calgui.
I dedicat a tu.
Si, si, a tu.
|
Contactes
Registra´t
