Jo tampoc crec en el sistema, però no arribo a estar indignat. Indignar-se és prendre-s'ho massa a la valenta, fer la pataleta, esbravar-se, muntar el numeret. M'estimo més escapolir-me del jou convencional, prescindir de la cosa pública i fer la meva. ¿Massa individualista? Per descomptat. Les revolucions tard o d'hora són engolides pel mateix sistema el qual les digereix tot convertint-les en innòcues. L'única revolució possible rau en tu mateix. ¿A què collons esperes?
Creia que tot això eren utopies, que mai s'aconseguia res, que més valia dedicar les energies als petits canvis que un pot fer... Però fa uns dies vaig parlar amb algú de certa edat que em va fer veure que fa 40 anys que una dona pogués votar, treballar en càrrecs de responsabilitat, o que els homosexuals poguessin casar-se, adoptar... eren utopies... i ara son realitats gràcies a la lluita dels que hi creien.
No pretenia convence'm de res, però sense adonar-se'n, em va fer veure el que jo no veia.
jo crec que la història demostra que els canvis importants es dònen quan una colla "d'indignats" mostren el seu desacord, d'una forma o altra. Malauradament, els canvis més eficaços s'han donat quan les manifestacions "d'indignats" han estat molt més contundents del desitjable.
Esperem que no sigui necessari i tots plegats ens poguem posar d'acord per fer el món més sostenible.
Escriu el teu comentari per aquest article
Ho sentim, els usuaris no registrats no poden escriure comentaris
| Registra't