| |
|
| |
|
 |
|
| |
|
| |
Últim article del bloc
|
|
| |
Propòsits de final d'any...
 divendres 28/desembre/2007 - 12:18  2541  4
'Aquest mirall em diu que sóc ben sola
i no hi fa res que el trenqui en mil bocins'.
Fragment de Bruixa de dol de Maria Mercè Marçal
Com cada any per aquestes dates faig balanç del què he viscut i em plantejo què n’espero del proper. Penso en actituds més que en fites, encara que d’aquestes també n’hi ha alguna que em ve al cap, perquè si alguna cosa he après de la vida, és que malgrat ens vulguin fer creure una altra cosa, no es pot planificar pas.
Per mi el 2007 ha sigut un any atrafegat: he anat de la feina a casa i de casa a la feina, i a un ritme esgotador. Ha estat un altre any en el que m'he replantejat un munt de coses, i he tornat a veure una vegada més, que cal viure el dia a dia, sense massa previsions, fent cada pas sense esperar res a canvi. Alegries, desenganys, bones i males estones, emocions a flor de pell... han fet que el pas dels dies no fos tan important, per això m’ha tornat a passar un any volant, sense ni adonar-me’n. Tots portem rellotge, jo a partir d'ara vull assaborir el temps. Nova filosofia: després d’una cosa, l’altra. He buscat la calma i la tranquil·litat, he buscat retrobar-me, passar pàgina, equilibrar els meus sentiments, i tirar endavant sense mirar enrere: avançar. Tot i tenir més feina que mai, he procurat fer-la de mica en mica, sense atabalar-me. M’he refugiat sovint en els projectes que tenia encetats: ara és el moment de començar a fer més la meva, obrint la porta a noves oportunitats i a tot allò que m’aporti noves sensacions, em sorprengui, m’ompli. En poques paraules: espero que el 2008 sigui un any especial, farcit de moments màgics, envoltada de la gent que tinc a la vora, sense temps per avorrir-me. Un any per conèixer gent nova, per consolidar els projectes i per engegar-ne de nous, i un any sencer per no descuidar la pila de coses que a hores d’ara encara tinc pendents...
De tots els propòsits que tinc en ment em quedo amb dotze intencions repartides al llarg dels propers dotze mesos: respirar calma, tranquil·litat, diàleg, bones converses, trobar l’equilibri que a vegades trontolla, l’estabilitat, tornar a descobrir quin gust té l'amor i si el trobo agafar-lo ben fort, sentir la confiança, tenir prou seguretat, gaudir de la bona companyia, mantenir la pau interior i per davant de tot mostrar-me tal com sóc: transparent.
Vull seguir sent transparent com aquest blog on escric, no amagar el què penso ni el què sento: decidir què vull i què espero de qualsevol de les petites coses que se’m presentin d’ara endavant. M'agrada escriure i valoro les paraules escrites, les he escrit perquè no se les endugui el vent. Són una pluja d'idees que espero fer realitat, de moment ja tenen cos de paraula... però en el fons són un desig per una nova etapa del camí: un desig íntim i personal, però també un desig que escampo a l'horitzó perquè aquests propòsits us arribin també a vosaltres a grapats!
Una abraçada ben forta, suau i dolça a qui llegeixi aquests propòsits! Els compartiu?
|
|
|
 |
| |
|
| |
Escriu articles al teu bloc
|
|
| |
|
| |
Comentaris sobre aquest article |
|
|
| |
lion |
On som i cap on anem?
Saturday, December 29th 2007, 2:38 PM
T’escric desde una casa enmig de la muntanya prop d’un poble anomenat Vilanova i la Geltrú.
Tenia feina estable de delineant de la construcció en un despatx d’arquitectura de la mateixa ciutat. Cada dia era igual, a les 8 despertador, esmorzar, a les 9 entrar al despatx, a les 14 anar dinar, a les 4 tornar a entrar fins a les 19 que plegava i tornava a casa els pares a sopar mirar tele i dormir. I això era el que m’esperava un dia i un altre i un altre fins ves a saber quan. Però al darrer any no només treballava, si no que al cervell m’hi vullien un munt de coses, pensava en com estava rutllant la meva vida i si era allò el que realmente volia. No, es clara que no ho era. Amb 22 anys encara no sabia que era sentir-se enamorat i ser correspós, ni ara encara, no conexia a gent nova, estava estancat, no abançava com a persona, sense possibilitats de marxar de casa per culpa d’un sou baix, fill únic i sobreprotegit, i una feina que cada dia em feia sentir morir.
Vaig decidir llençar-me de la moto, ho podia fer, no tenia cap lligam, cap responsabilitat, i vaig tornar a estudiar, volia canviar, volia aprendrer un ofici i sentir-me util amb el treball, volia coneixer gent, relacionar-me, coneixer llocs nous, enamorar-me i ser correspós, en definitiva, volia viure!
El primer any d’estudiar em vaig enamorar i vaig poguer ser feliç durant dos curts mesos, em va deixar, no sentia el mateix que jo.
He treballat del meu ofici amb persones disminuides i va ser una experiència inoblidable. Tinc més contacte amb gent i el més important estic aprenent a relacionar-me, a tractar amb el que val la pena i amb qui no val perdre-hi el temps.
El fet d’aprendrer un ofici m’ha donat ales per arreglar-me una mica la casa on visc. Ara faig la meva, ja no vaig a remolc dels meus amics com abans, ningú em controla, ni opina sobre el que faig i si ho fan no els escolto. Per fi he sortit dels tentacles familiars que m’arrossegaven cap on jo no era feliç.
Ara mateix en tinc 29, estic obert a la vida, a noves oportunitats, a sentir, a trobar l’amor de la meva vida, a gaudir dels pocs moments de que disposen els amics per quedar, obert a nous projectes, a conèixer gent nova. La calma l’he trobat, tranquilitat en tinc ( i massa potser ), dialeg, em diuen que soc més comunicatiu i obert que abans, bones converses de tant en tant en cauen amb comtagotes però n’hi ha, l’equilibri no l’he trobat, l’estabilitat tampoc sobretot la laboral i la que hi va relacionada, l’amor no l’he trobat, la confiança a vegades trontolla tant amb un mateix com amb els altres, la seguretat mai és plena i menys en un món on tot canvia constantment i t’has d’adaptar, bona companyia poqueta però quan hi és és bona, la pau interior no hi he arribat tant lluny, i lo de mostrar-me com soc…sempre s’ha de tenir cura i no penso que s’hagi de ser 100 per 100 transparent, no sigui que entri algú i ens ho foti tot enlaire. Al 50 per 100 està bé, si no els demés no t’acaben de veure, jajaja.
Ha estat un plaer llegir-te, m’has ajudat a rebisar la carta de navegació i això més val fer-ho per escrit, és més facil adonar-se on ets i cap on vols anar. Moltes gràcies! Una abraçada i espero llegir-te sobint, escrius molt bé.
|
|
|
|
| |
Escriu el teu comentari per aquest article |
|
|
|
| |
Ho sentim, els usuaris no registrats no poden escriure comentaris
| Registra't |
| |
|
|
|
Contactes
Registra´t
