| |
Reminiscències rodoredianes
 dimecres 14/juliol/2010 - 09:51  1810  4
I caminaves i el rumb t’importava ben poc. Rambla amunt, rambla avall i era com estar en un desert perquè res era diferent. Els carrers, les persones, els coloms, tot semblava no moure’s, aturar-se, com el rellotge que duies al canell i que s’havia espatllat feia anys. Per raons sentimentals no l’havies dut a arreglar i aleshores sempre arribaves tard als compromisos. Vas entrar al cinema, aquell tan gran on hi havia una perruqueria i una botiga de sabates molt cara. La sessió matinal ja havia començat però vas comprar l’entrada per a la pel•lícula francesa de la qual t’havies enamorat només veure’n el cartell. Una noia que somreia amb els llavis vermells i les pestanyes blaves intenses. Et mirava tan seductorament, que vas pensar de fer-te lesbiana i perseguir la franceseta per tot el món. Però vas desestimar-ne l’opció quan el vas veure. Entrava al cinema amb un croissant que semblava de formatge i va donar dues entrades a l’acomodador. Et morires de ràbia. Segur que la dona havia entrat al lavabo a empolainar-se el nas operat i buit de punts negres. Quan va seure a la filera de davant teu i a mitja pel•lícula la dona del nas no havia arribat, vas entendre que al seient del seu costat no s’hi asseuria ningú. La noia francesa que tenia nom i es deia Reneé ja no t’agradava. Només ell, ell que seia davant teu i menjava el croissant emocionat i de ben segur que també plorava en l’escena en la qual la Reneé havia de renunciar a la joventut per casar-se amb un home molt més gran que ella. Havia plorat perquè quan es van encendre els llums, et va mirar amb els ulls negres humits i et feu un mig somriure. Aleshores és quan vas enamorar-te d’ell. Tant, que cada sessió matinal eres allà amb l’entrada a la mà, i ell hi era amb el croissant. I un dia et digué “em penso que hauriem de deixar de gastar-nos els diners en aquesta pel•lícula, total, ja ens en sabem el final abans de començar”. I tu vinga a riure, perquè l’amor té aquestes coses, i t’havies enamorat com una beneïta.
Les sessions de cinema van seguir, i els sopars, i els dinars i quan les paraules s’havien acabat, van venir els petons curts, perquè ell era molt senyor, i després intensos perquè tu ja no aguantaves més. I el casori amb en Carles no va ser molt normal perquè no vau tenir massa convidats i tu vas arribar tard perquè el rellotge no anava bé. I en Carles va comprar tres anells, dos per tu, un per ell i un altre per la dona del nas net i empolainat. I tu vas molestar-te, però pobra Maria, que deia ell, i no vas gosar dir-li res. Però la Maria no va venir al casament, ni a la lluna de mel que éreu tu i ell, la senyora i el senyor d’en Carles.
Quan ja tenieu la hipoteca, va néixer la criatura que plorava sempre però que en Carles no va voler posar-li Maria. Tu vas insistir però ell res, que s’hauria de dir Reneé, com la teva enamorada francesa. I la Reneé va tenir un parell de germanets més que et va tocar de cuidar perquè les càngurs anaven cares. En poc temps ja eres tota una mare de família i pensaves que la Maria ja no vindria mai més. Els nens van fer-se grans i tu i en Carles també. I abans que poguessis assimilar-ho van venir els néts i tu vas pensar que eren fruit d’una pel•lícula francesa de sessió matinal en un cinema de la Rambla. I els vas estimar igual que als fills i els vas cuidar i en Carles tampoc volia que la néta es digués Maria.
I quan en Carles va morir-se aquella nit vas plorar més que mai perquè últimament estava molt bé, que havieu anat a París, a Venècia i al creuer de les illes gregues i semblava el mateix que aquell matí de la Rambla. Quan els fills es quedaren sense pare i els néts sense avi, van decidir que et calia tranquil•litat. Però tu volies els néts i els vas pràcticament criar i quan es van fer adolescents ja només venien a dinar de tant en tant. Els matins que no havies d’anar a la plaça i pensar què els faries per dinar, anaves al cinema. I un dia vas descobrir que al cinema de la Rambla hi fèien una pel•lícula francesa. I vas comprar-te un croissant de pernil i dues entrades. I mentre miraves la pel•lícula i pensaves que la noia era molt bonica, algú es va remoure al seient del costat. No t’havies adonat que hi era, aquella senyora. I quan et mirà i va somriure, tu et vas posar nerviosa. Et va agafar la mà i vas veure l’anell. Se’n va adonar i se’l va treure. Te’l va donar i va venir l’escena en la qual la Reneé deixava la joventut. I quan et vas girar, la dona ja no hi era. I tu tenies dos anells. Vas mirar cap a la porta de la sala i vas xiuxiuejar: adéu Maria.
Adéu Maria , escrit la matinada del 19 de setembre de 2008
|
| |
|
Contactes
Registra´t
