| |
Sentit avui al carrer
 dimecres 6/maig/2015 - 01:00  3040  3
Aquest matí m'he agafat festa i me l'he passat passejant per aquí i per allà, per l'Eixample i per Ciutat Vella, que són els barris que tinc més a mà i per una qüestió de... bueno, coses meves, coi!
He pogut passejar a poc a poc i sense pressa, mirant aquí i escoltant allà, gaudint del no-fer-res que tant m'agrada i que tant havia deixat de banda en els últims temps.
Una de les millors coses que et proporciona el fet de ser una espectadora de la ciutat és que t'hi trobes de tot, i que coses que no són habituals per a una són tant quotidianes com el café de bon matí. Per això, per algunes coses que he anat sentint mentre passejava i fruïa del solet (massa calor per ser maig, a estones...), m'he decidit a fer aquest bloc. Aquí van algunes de les perles que he sentit:
Dos nois, granadets ja, no una conversa entre joves adolescents sinó dos homes que rondaven la quarantena:
-Doncs a aquesta noia, me la faria.
-Sí, jo me la faria un altre cop, també.
Postureo total o ganes de tocar els ous a l'amic/col·lega/company...
Els mateixos uns metres més enllà i parlant d'una altra noia:
-Doncs a la Maria (per posar-li un nom), si li treus les ulleres, els mocadors raros que porta sempre, i li poses una samarreta de tirants, sense sostenidor, i una faldilleta mona, no com va sempre, t'asseguro que t'entrarien ganes de fer-te-la.
Massa coses vol canviar, em sembla...
Dues noies assegudes en una portalada d'un carrer de l'Eixample, una d'elles, la que parla, plorant:
-Ja, tia... però és que tu no ets jo, i jo tampoc sóc jo!
Si Freud aixequés el cap es maravellaria! Quina manera tant maca de dir que de vegades no tenim ni idea de com, o qué, som...
Un noi d'uns setze anys, amb la motxilla de l'institut a l'esquena, parlant amb tres companys:
-Doncs demà vull anar a fer-me el tatoo del xoxo que us vaig dir.
El tattoo del xoxo? Que el noi té xirla i se la vol tatuar? Que es vol tatuar un conill? Si ho fa, si es tatua un xoxo, trigarà temps a veure'n un de veritat a curta distància, em sembla...
Dues senyores venerables, iaies d'aquelles tendres que caminen agafades de bracet, amb els marits caminant a uns metres de distància:
-Ara ens ho posen difícil per les pastilles, sembla que no poguem tenir vicis ni de vells!
No sé a quines pastilles es referia, però no crec que fossin les mateixes que corren pels aparcaments de Pont Aeri (encara existeix?). Els metges han receptat als avis per sobre de les seves possibilitats?
No ho sé... sembla que ho hauria de fer més sovint això de passejar i xafardejar en les converses alienes. La veritat és que ha estat molt divertit!
|
Contactes
Registra´t
