| |
|
| |
|
 |
|
| |
|
| |
Article del bloc de Vegana
|
|
| |
Objectes personals
 dijous 29/abril/2010 - 04:24  666  9
He agafat el paper timbrat de la guàrdia urbana amb la llista de les coses que duia al damunt quan un cotxe l’ha embestit. Un cotxe amb molta pressa perquè feia tard a escola, tanta pressa que s’ha endut tot el temps.
Llegeixo un regitzell de coses absurdes: unes claus que obren una casa on avui hi ha dos gats sols, unes monedes que no poden comprar la vida, un comprovant de la compra del super amb cervesa que ja no beurà... no recordo cap més cosa, però n’hi havia més, els ulls se’m neguen pensant que allà no hi ha el seu somriure, els seus acudits, les seves paraulotes constants, la seva forma de ser sempre tant atenta a descobrir el costat bo de les coses... i això sí que són objectes personals que ens haurien de tornar.
La Cris plora com una criatura, ens abraça i ens demana el “perquè”i no li podem contestar, només plorar amb ella, abraçar-la fort i respirar fluixet.
La germana no deixa de repetir que és ella la que hauria d’haver mort, que ella és l’ovella negra de la família, que el seu germà... que no el seu germà... que el seu germà no... trenca el cor veure-la tant allunyada de la vida com ell ara. Les llàgrimes em barregen dues morts.
La mare trenca el plor amb un sanglot que ens trenca l’ànima. Llavors diu que la seva criatura és morta, algú l’abraça i permet que ella enfonsi la cara en un cos que la bressola com ella va bressolar el seu fill. Ens ofereix caramels que ha comprat fa una estona. No entenc com pot pensar en els altres en aquests moments. És una dona preciosa de cabell blanquíssim i curt, du un jersei negre molt ample que amaga un cos vell i gastat, molt cansat. Les llàgrimes li han fet córrer el perfilador d’ulls i fa la mirada fosca i profunda, marcant més encara la foscor que li surt dedins contrastant amb el blanc de la pell de neu, tan clara.
Hi ha tot de gent jove amb els ulls vermells, plorant, sanglotant, somicant, sospirant, abraçant la seva desconsolació solitària que es comparteix quan t’abraces a una altra. El seu jefe abraça la dona, ploren. “Mai no trobaré cap bona persona i treballadora com ell”. La dona el mira i li diu que ella tampoc fent que no amb el cap, veient borrós, però clar per primer cop, que és cert.
Arriben parelles amb bebès, els somriures cap a les criatures es tornen ganyotes de dolor quan els grans es troben els ulls. Tothom sent per un instant el neguit d’enterrar un fill quan la mare diu un cop i un altre que això no és natural. La vida és estranya quan la mort ens trenca la cadena per avall. I ens espanta. Els pares miren els seus bebès i es juren que a ells no els passarà, mentre tremolen pel jurament.
Miro pels finestrals, mil·lers de persones vestides del Barça somriuen i criden i canten i fan sonar els clàxons. Penso que és una sort que el tanatori estigui prou insonoritzat perquè la barreja se’m torna dolorosament irreal, alegrement real: dolor resclosit dins, alegria desbordada fora.
Ell ja no veurà el partit amb el Manel. Seient buit. El partit ha perdut tot el sentit. Fins i tot sento un amic dir que resaria perquè perdés el Barça si això li hagués de tornar la vida. El Manel diu que no sigui capullo a banda d’ateu, que ell volia que guanyés. Comencem a dir tonteries per no admetre la realitat i a buscar retalls que ens apropin a sentir-lo viu encara.
M’ofego racionalment i emocionalment. Camino sense rumb entre persones tristes. Em barrejo entre altres vetlles. Algú ha vingut amb la samarreta del Barça. Hi ha també una noia morta en accident de moto. Tanta gent jove. Tan trista...
També hi ha molt d’amor.
Una moto amb dos nois baixa pel passeig amb una bengala encesa. Fa una llum vermella brillant. La sang vermella a l’asfalt no brilla. La dels gats i gossos i eriçons i aus i rèptils tampoc. Penso en el professor de l’autoescola quan ens va dir que si se’ns creuava un conill o el que fos per la carretera agaféssim fort el volant i mantinguéssim la calma per no tenir un accident. Li vaig preguntar que si se’ns creuava una persona havíem de fer el mateix. No va saber què dir-me. El conductor que va embestir n’Isra tampoc no va obtenir la resposta.
Veig una riuada de gent i de motos. Penso si totes les motos arribaran a casa o demà algú serà aquí, a l’altre costat del vidre. Avui allà, demà aquí, o a l’inrevés.
El gest més repetit quan la gent està sola, amb la mirada perduda, asseguda eixugant-se les llàgrimes, fent anar els mocadors de paper amunt i avall, deambulant com fantasmes... és fer que no amb el cap. Tothom diu que no amb el cap. Malgrat l’evidència esgarrifosa del cos inert.
La dona surt sanglotant com una nena espantada mentre ens diu amb sorpresa: “Està molt fred”.
Giro la cara cap als finestrals d’un dia ple de sol i esperança. Penso en els cossos que he acaronat un cop morts, en el moment que la vida fuig i només deixa un objecte fred. Em sembla que la tristesa d’una asseveració tan real com absurda m’ha rebentat el cor.
M’agafo a una barana perquè em baixa la pressió.Tanco els ulls. Fa calor. La realitat és un cop de pedra en un somriure.
I somric.
(a n’Isra i a tota la gent que l’estima, amb amor i llàgrimes)
|
|
|
 |
| |
|
| |
Escriu articles al teu bloc
|
|
| |
|
| |
Comentaris sobre aquest article |
|
|
| |
|
|
| |
Escriu el teu comentari per aquest article |
|
|
|
| |
Ho sentim, els usuaris no registrats no poden escriure comentaris
| Registra't |
| |
|
|
|
Contactes
Registra´t
