| |
Un dia diferent
 divendres 23/abril/2010 - 08:01  767  6
Era tard, havia arribat molt cansada de la feina, es va seure al llit, mentre es treia les sabates, va mirar cap a la tauleta de nit, allà al damunt d’una pila de llibres, hi havia el que havia escollit per ell.
Quan el va veure a la llibreria, no va dubtar, no hi havia llibre més adient, “Tenim un nom” del Vicenç Villatoro. Impulsivament el va agafar i el va comprar. D’això ja feia més d’un mes i les coses havien canviat molt des de aleshores… No li havia enviat i no hi havia adjuntat la nota que feia dies que havia escrit. Des de la última vegada que s’havien vist, ella s’havia fet un castell de fum, que feia uns dies se li havia esvaït davant els seus ulls.
Havia estat una víctima del seu propi fingiment, s’havia posat tant en el seu paper d’amiga, que ara, que per fi tenia la certesa que mai seria res més, es sentia buida, decebuda i amb una tristor que li paralitzava les emocions.
Sempre havia confiat en que potser les coses algun dia canviarien, la connexió que hi havia entre els dos era tanta que quasi de vegades semblava irreal. I tot i que des de l’ultima vegada que ell li havia esquinçat l’ànima s’havia proposat de no sentir res més allà de l’amistat, no ho havia aconseguit.
Els amics comuns els veien bé, com dues persones amb una amistat consolidada amb confiança i una bona relació, això volia dir que ella havia interpretat el seu paper a la perfecció. Però dins seu alguna cosa es trencava cada vegada que ell li explicava com es sentia, com de feliç era amb l’altre.
L’estimava tant que es sentia feliç per ell, mentre notava com no podia retenir-lo com no es pot retenir un doll d’aigua entre els dits.... Els últims dies li costava despenjar el telèfon, aquells moments fantàstics que havien passat, es convertien de sobte en estones dures, en moments complexos on ella havia de ser a l’alçada del que se n’esperava, i per d’això cada vegada se’n sentia més incapaç.
No podia dir-li com l’estimava, com es sentia d’atrapada en la seva xarxa, com de difícils de li havien fet els últims dies, com l’enyorava, com el desitjava....
Tampoc podia reclamar res, ningú l’havia enganyada a part d’ella mateixa. Ningú li havia promès ni dit mai res que la fes sospitar que aquella relació podria anar a més. Ella sola s’hi havia esclavitzat, la seva feble voluntat i el que sentia per ell l’havien anul•lada i l’havien sotmesa a aquella necessitat.
Ara es trobava en un atzucac, no podia desaparèixer, no en podia prescindir i tampoc podia continuar esgotant-se com un foc al que se li acaba l’aire, era massa dolorós.
Només podia sentir alleujament de no haver enviat el llibre ni la nota, s’hauria tornat a equivocar, amb ell ja havia despullat l’ànima altres vegades i mai amb encert.
Va agafar, el llibre, el va acariciar, i va obrir la primer pàgina, mentre intentava llegir, les llàgrimes li van inundar els ulls, i no va poder seguir. Es va estirar al llit, i amb el llibre entre els seus braços, es va adormir... L’endemà el seu Sant Jordi seria diferent....
|
| |
|
Contactes
Registra´t
