Les plantes del meu jardí han redescobert que la presència és més estimulant que la espera darrera el cristall líquid. Creixen minuciosament amb la escassa, però regular aigua de pluja, sense necessitat d’ofegar-les amb rierols d’aigua cada vegada que me’n recordo d’elles. Han anat descobrint que les paraules esporàdiques acompanyades d’una mirada nodreixen més que converses monòtones a diari. Reaprenen a cercar el substrat idoni que circuli per la seva tija sense necessitat que els adobin el terra. Saben aprofitar la poca llum d’un dia núvol per transformar el diòxid de carboni que els hi doni vida. Aquesta simbiosi els fa comprenen que si ploren quan els arrenco una fulla ho faig per escalfar-me i saben que després les podaré minuciosament perquè puguin créixer més fortes.
Les plantes del meu jardí estan fent un llarg camí per aprendre que les circumstàncies no són mai una bona excusa per deixar de fer la fotosíntesi.
ara m´has fotut ehh i mira q venint de tú em deia; cavallet, no potser q la piti parli així... amb aquest to i amb aquesta passió no ho deus haver entès......segur q les plantes són només un aparador per mostrar i no ensnyar el q hi ha a dins ( o fora del jardi vaja)....
Pero al final amb el tema del diòxid i lo de podar, m´has embolicat coi
mira q jo a les meves plantes les cuido ehhh però llegin- te em fas sentir mala persona i tot.
Prometo plantes meves q a partir d´avui establirem una nova relació....
Tinc una planta rarissima amb nom impronunciable q li posaré pitia en homenatge a la teva sensibilitat colpidora
:-))