L'Astènia és una senyoreta molt bufona i molt lluïda que periòdicament s'entesta a teixir una bonica teranyina i em convida a flonjors autocompassives. De vegades estic temptat de combatre-la ardidament a cops de fàrmac per espolsar-me-la de sobre amb quatre esgarrapades.
Però com que tampoc no vaig sobrat de pretendentes, acabo per renunciar a plantar-li cara i cedeixo a la temptació de deixar-me estimar. I és per això que ja fa uns dies que navego entre el no-sé-què i el-tant-me-fa.
Els qui tenen el dubtós honor de compartir el meu espai vital en qualsevol dels escenaris de mortificació que sovintejo em miren un mica de través, intercanvien somriures de complicitat i mormolen inaudibles: "Deixa'l estar, és així. És raro".
I no saben el favor que em fa. A mi, deixeu-me estar, res no em fa tan feliç com la transparència. Saber-me ignorat em dóna un plus de confort en la vida i garanteix a tots els ulls de poll que gasto i que són tan fàcils de trepitjar una treva de luxe que no sabeu com agraeixo.
Eps, i si voleu instal·lar-vos en aquesta distància que em garanteix l'isolament tan benvingut, persevereu-hi.
Amb la meva pròpia companyia de mi mateix en tinc ben bé prou. I encara més: hi ha moments que fins i tot jo mateix em sobro.