| |
|
| |
|
 |
|
| |
|
| |
Article del bloc de Joglar
|
|
| |
Tot és perfecte
 divendres 16/abril/2010 - 06:16  761  3
Braços com ales, oberts de bat a bat, per abraçar el món sencer, per abraçar-te, amb el caliu dels cors que bateguen ensems, amb la rialla que estripa les ombres.
Braços com ales esteses enmig d'aquest cel nostre, primaveres de pells i de sangs, més enllà de les pobres paraules.
Braços com ales, comiats impossibles, som el riu que es desborda, la força dels astres, la flor del cirerer, el cant de l'ocell a trenc d'alba.
Braços com ales per envolar-nos, per a sentir que la vida no pesa si em mires als ulls i veig en la teva mirada la meva, aquest silenci que em diu: no temis, deixa't endur, tot és perfecte.
Bon cap de setmana!
|
|
|
 |
| |
|
| |
Escriu articles al teu bloc
|
|
| |
|
| |
Comentaris sobre aquest article |
|
|
| |
auriachm |
Perfecció imperfecta
Saturday, April 17th 2010, 2:53 PM
Eio,
tot és perfecte en un instant, després és irreal, i més tard un record que ho transforma tot en una mentida idíl·lica, etc. Una mica cíclic i imperfecte tot plegat, tret que ho diguis quan ets a punt d'anar-te'n a l'altre barri -com va fer en Katsumoto al final de l'Últim Samurai, que és l'únic moment líric de la pel·li-, sigui l'àtic, sigui el soterrani o et quedis atrapada dins l'ascensor per purgar-t'hi tota l'eternitat. Potser cal ser un poeta per convertir-ho tot en perfecte: la paraula, que per art d'encantament fa que el nostre món imperfecte tingui una mica de sentit. És molt diferent veure un cos sagnant ajagut a terra, matèria inert pura i dura, que sentir com algú sense rostre xiuxiueja amagat dins una capa de mag: tasta el fil de l'espasa del antics i reviu per un mot el misteri del Sant Grial. Quantes imatges pot evocar un sol mot? Quants mites? Quants fragments de cançons? Quantes esgarrifances? Quantes escorrialles que se'ns escapen mentre vivim? La paraula és profundament humana, i si és pobra potser és perquè nosaltres també ho som.
Perdoneu la xerrameca. Per compensar-ho us regalo un fragment de corrandes d'exili (de Joan Oliver) que traspuen la melangia infinita, la desesperança que es fon amb la fosca de la nit, etc. Tot en quatre mots:
Una nit de lluna plena
tramuntàrem la carena,
lentament, sense dir re...
Si la lluna feia el ple,
també el féu la nostra pena [...]
Una abraçada a tutti quanti
|
|
|
|
| |
Escriu el teu comentari per aquest article |
|
|
|
| |
Ho sentim, els usuaris no registrats no poden escriure comentaris
| Registra't |
| |
|
|
|
Contactes
Registra´t
