| |
Pas de barca
 divendres 9/abril/2010 - 03:56  603  6
La primera vegada que vaig pujar en un pas de barca, de Deltebre a Sant Jaume d’Enveja, vaig tenir la sensació que el temps s’aturava. Dins el delta era un moment més on home i natura caminaven un instant junts en un equilibri complex per tornar-se a separar minuts després.
Potser una reminiscència del passat, potser un sistema on no et pot guiar la pressa, aquesta sensació de córrer que ens imbueix el dia a dia. Potser una espurna de romanticisme dins un món de formigó.
La visió de l’Ebre davant els meus ulls, aquell cabal majestuós que baixava amb força em va fe entendre que entre el riu i jo hi havia una connexió, una atracció que em faria creuar el país sovint per comprovar que tot seguia igual.
Aquests dies passats a la Ribera d’Ebre m’han fet creuar el riu un munt de vegades i sempre, llevat d’alguna excepció ho hem fet per els passos de barca.
La vida a l’entorn del riu es canviant i així ho son també els passos de barca:
El més extraordinari el de Miravet.Accedint des de Rasquera l’única manera d’arribar al poble sense voler fer uns kilòmetres de més, és un pas de barca. Potser el més autèntic de tots, potser el menys evolucionat, potser el més impactat. Una plataforma petita, amb cabuda com a molt per tres vehicles i uns quants passatgers a peu o amb bicicleta, era a l’altra banda del riu, sota la plataforma dos llaguts vells, li feien de quilles. Uns cables de ser subjectaven la plataforma a banda i banda a unes guies que travessaven l’Ebre d’una riba a l’altre. El lloc era estret, en mig d’un tram sinuós que el riu marca a voluntat del territori.
Quan la barca de pas es va anar acostant, vam notar que faltava quelcom, no hi havia soroll, només les veus dels turistes que com nosaltres havien baixar dels vehicles per gaudir del moment. Una vegada descarregats els passatgers, vam pujar a bord, i vam observar com només la tracció del corrent del riu i la destresa del patró ens travessava d’una riba a l’altre, com fa segles. Inevitablement vaig sentir la necessitat de preguntar.El patró era una persona adusta i seriosa, poc donada a la conversa i no vaig tenir cap èxit, davant la pregunta de si sempre depenien de la corrent del riu, de si no tenien cap tipus de motorització, em va respondre amb un “no” sec i concís.
A la tornada vaig tenir més sort, evitant de sortir per carretera per tornar a gaudir d’aquell moment, el patró era molt comunicatiu, em va parlar dels vents locals, dels problemes que tenen de vegades amb la combinació de vent i corrent... m’hagués quedat allà una estona més però vaig guardar aquella sensació com una de les que alimenten l’ànima en moments de crisi.
A Flix ens esperava un pas de barca diferent, allà el pas travessa en ple meandre, un meandre hidrològicament modificat, una part del cabal es deriva abans de l’entrada del meandre i es retorna el riu a través d’una gran canonada que travessa l’estret istme de terra que el meandre deixa al seu pas.
El pas de barca era municipal i gratuït, no ens l’havíem trobat cap així, el movia el corrent, però no del riu, aquest cas a través de la xarxa elèctrica, el corrent d’un riu amputat per el petit autotrasvessament no donava per moure aquella plataforma. D’una estructura més moderna però, seguia essent una plataforma sobre dues quilles, que el patró movia amb un joystick que tenia a la mà, aquí el timó ja no era important, si que ho era encara la destresa del patró, però no potser tant com a barquer si no com a un jugador d’una play qualsevol. Un patró molt amable, que a partir de les nostres preguntes ens va explicar com i perquè funcionava aquell pas.
I ja l’endemà no vam poder resistir més i van passar el dia al delta, allà els passos de barca corren el risc de quedar com fet merament turístic, de fet el de Flix ho era, perquè a l’altre banda del poble hi havia un ostentós pont que creuava per la presa.
A Deltebre el pont que amenaçava la supervivència dels passos de barca avançava amb decisió cap a Sant Jaume d’Enveja. Fins ara només es pot travessar el riu per el pas de barca, si no vols arribar a Amposta per fer-ho per el pont.
Tot i que amb una estructura idèntica, però amb unes dimensions molt superiors als anteriors, la barca de pas la movia un motor sorollós, el mateix de sempre, però aquesta vegada després de Flix i sobretot de Miravet, aquell soroll semblava més enutjós.
En un parell d’anys dels passos de barca de Deltebre, segurament només en quedarà un i seran només pels turistes, que curiosos, no ens continuarà fent res pagar 3 euros per poder observar la tranquil•litat del riu amb una travessia lenta per les seves aigües.
|
| |
|
Contactes
Registra´t
