| |
|
| |
|
 |
|
| |
|
| |
Article del bloc de kaluman
|
|
| |
Tabàc
 dissabte 3/abril/2010 - 02:43  1412  7
SOMNIS Fa 15 mesos que no fumo, sembla que ho duc be, però sovint tinc somnis en els que fumo però son somnis curts i poc rellevants, en canvi aquest si que va ésser patidor. He de dir que tinc cinquanta sis anys i vaig començar a fumar als catorze, últimament fumava dos paquets de mitjana. Va ser somni d’un sol dia, però va ésser tant intens i tan real, que en despertar vaig celebrar de debò que fos això, només un somni. Estàvem tots en un poblet molt petit, que feia frontera amb França. Era de matinada, la boira no deixava veure mes enllà de la vorera d’enfront del carrer. No era pas el fred, el que ens tenia neguitosos, era que no ens quedava cap cigarret per fumar, ni tan sols un, entre els sis adults que formàvem la colla. Decidits, anàvem a l’única botiga que hi havia al poble, que era com un Pryca en petit, on despatxàvem tot tipus de gènere. Però encara no havien obert, era massa d’hora. Més d’una hora, ens varen fer esperar, fins que, amb cara de pocs amics, es presentà l’amo de la botiga. Tots alhora li demanem tabac i, oh sorpresa!, ens diu que no li queda cap paquet de cigarrets, ni tan sols cigars havans, ni fàries ni caliquenyos. Tot seguit ens tranquil•litza, assegurant-nos que no trigaran gaire a portar-li un fardell de tot tipus de marques. Li demano que ens doni una cigarreta de les seves mentre esperem el fardell del contrabandista. No pot ser: el botiguer no fuma. Comença una llarga espera. Estem tots amb els nervis a flor de pell. Per adobar-ho, a la botiga només entren dones grans, que no fumen. El més nerviós de tots, ja parla sol. Un de nosaltres intenta calmar-lo sense èxit. I el contrabandista que no dóna senyals de vida. Al campanar del poble toquen els quarts i les hores. Que llarga es fa l’espera! Tots estem asseguts a la vorera davant la porta de la botiga. Ens mirem amb cares llargues; sembla talment que ens odiem. Com és possible que tots alhora ens haguem quedat sense tabac? Això ens passa per garrepes, ja que ahir a la tarda jo en podia haver comprat, i per mandra de sortir de casa vaig fumar el dels altres, com també ho varen fer tots. L’únic a qui no li vaig demanar tabac, fuma ros, però ja li’n demanaven els altres i entre tots, també l’esgotaren. El rellotge del campanar toca una sola campanada. És l’hora de tancar del migdia, i el contrabandista no es veu per enlloc. Potser l’han agafat els carrabiners, o la guàrdia civil... El botiguer diu que no, que el contrabandista no l’agafen mai, perquè els té ben greixats. El que deu passar, segueix el botiguer, és que s’estigui omplint els budells de vi a qualsevol refugi de muntanya, o be rebolcant-se damunt d’una pastoreta que coneix. Diu que en més d’una ocasió ha vingut fora d’hora per aquest motiu. El botiguer se’n va a dinar a casa seva. Fins a les quatre no tornarà a obrir. Decidim quedar-nos allí, pensant que el mateix contrabandista ens entregarà el tabac, ja que l’hi pagarem al preu de client de detall, i el botiguer li paga al preu de major. Entre tots els sumem diners de sobra per comprar-li tot el fardell. A la botiga ja n’hi pot portar més l’endemà mateix. Uns van a fer el dinar i altres ens quedem, fent guàrdia. Un ja està fora de sí. Camina amb pas d’atleta carrer amunt carrer avall, maleint el contrabandista en veu alta. Els vianants que es creuen amb ell es queden de pedra. Els altres estem en silenci: ni tan sols ens mirem. Són les tres tocades, quan tornen els tres que anaren a fer el dinar, i ens porten uns entrepans per calmar l’ànsia. Un, el més nerviós, no vol menjar, i nosaltres l’insistim que és necessari endrapar una mica. Per fi, agafa l’entrepà, però d’un tir digne d’un pivot de bàsquet de la NBA, l’introdueix a la paperera que hi ha a la cantonada del carrer, a més de trenta metres- Tots quedem bocabadats, però ell, ni cas, continua amb la seva marató particular, agreujada pel fet que ara insulta els vianants que es riuen d’ell. Per sort, ningú no s’ho pren malament i no li fan cas. Un empixonat, l’obliga a callar. De moment se’n surt, ara falta veure quant dura la tranquil•litat. El altres ens mengem l’entrepà mirant de reüll el que fa l’atleta, per si es deleix. Li han anat a buscar l’entrepà, l’hi donen; ell el rebutja... i un se’l cruspeix en un no res. Amb tot això han tocat les quatre. El botiguer torna a obrir les portes, ens convida a entrar i ens ofereix un porró de vi negre, que buidem en menys temps del que hauria estat correcte. Però, ai...! Ara sí que ens entra el “mono” més fort encara , per aquell cigarret que es fa després de menjar... El botiguer no s’atreveix ni a obrir la boca. Ens mira de reüll i es dedica a treure la pols del mostrador. Hi passa un drap lentament, xiulant baixet una cançó. Això em fa patir, perquè veig com es contreuen els músculs cutanis d’algun, que amb la mirada desorbitada que mostra es per témer el pitjor. Els que també se n’han adonat, intenten distreure’l dient-li que miri la muntanya que tenim davant per si veu arribar el contrabandista. Però només aconsegueixen que els enviï a un lloc que per educació no puc reflectir. El botiguer ens demana que li mirem la botiga un moment, ja que ha de fer un encàrrec. Diu que si entra algú per comprar que s’esperi, que no trigarà gaire. Deu minuts mal comptats va ésser fora; ningú no va entrar en aquest petit espai de temps. El botiguer havia anat a cercar un sac de garrofes per donar menjar a l’euga que tenia a l’ estable, i amb una rialla sardònica, però al mateix temps de satisfacció, es treu de la butxaca un paquet de caliquenyos, que ens ofereix. Diu que els hi ha donat l’home que li ven les garrofes. Vés a saber què li deu haver explicat de nosaltres, que l’home que li ha donat els caliquenyos no els hi ha volgut cobrar. Ràpid com un llamp, un de nosaltres, obre el seu ganivet pallarès i en un no res parteix uns caliquenyos per la meitat, i ens en lliura una part a cadascun. A un li entra una tos tan forta que no el deixa fumar. Li faig beure un trago de vi del porró. La tos s’afluixa, però cada vegada que fa una xuclada al caliquenyo li torna amb més força que mai. El pobre s’ha de conformar mirant com fumem els altres, que, ja tranquil•litzats, ens permetem riure’ns de la nostra feblesa tabaquera. A les set de tarda entra un homenet petit, brut, suat, amb un sac més gran que ell mateix damunt l’esquena. El botiguer li recrimina la tardança. L’home s’excusa dient que les coses no surten com un voldria. Va deixant el tabac sobre el mostrador. El botiguer en pren t nota en un paper. Acabat el recompte, el botiguer li dóna uns diners, que desapareixen ràpidament cap a una cartera de pell gastada, lligada amb una goma, que el contrabandista amaga dins la faixa. Ens acomiadem de tots dos. El més nerviós i el que a patit més, no es pot estar de dir-li al contrabandista que es fixi ben bé en la seva cara, que no l’oblidi, i que si es tornen a veure procuri donar mitja volta i desaparèixer. El pobre home queda ben sorprès; vol dir alguna cosa, però intervé el botiguer dient-li que ja li explicarà de què va la cosa, i amb un gest ens fa entendre que ens l’emportem. L’agafem entre tots i, tot encetant un paquet de Gitanes, sortim al carrer, prometent amb solemnitat que mai més no tornarem a quedar-nos sense tabac.
|
|
|
 |
| |
|
| |
Escriu articles al teu bloc
|
|
| |
|
| |
Comentaris sobre aquest article |
|
|
| |
kaluman |
Qüestió de dignitat
Wednesday, September 28th 2011, 3:21 PM
Una qüestió de dignitat
ANTONI BASSAS
| Actualitzada el 05/09/2011 00:00
Setembre. Torno a desitjar-los bon dia des la contraportada de l'ARA dels dilluns, que té la sort d'ocupar-se de la cara més guanyadora d'aquest país, que és el Barça de Pep Guardiola. Com que aquest cap de setmana no ha actuat, em permeto ocupar-me, excepcionalment, de l'altra cara del país, la de la seva incomoditat existencial, reapareguda amb la sentència del català a l'escola.
Per començar, mirem-nos-ho amb serenitat: Catalunya n'ha passat de molt pitjors i, a diferència del drama de la guerra, l'exili i la dictadura dels nostres pares, res del que passi ara no ens agafa ni captius ni desarmats.
Autoestima també: som al cantó correcte de la història. Malgrat tots els intents d'aniquilació, Catalunya i la seva llengua encara existeixen, mil anys després. Aquells que abracin la causa de la llibertat i de la cultura no poden sinó abraçar la causa de Catalunya.
Persistència: a vegades, cal repetir el que és obvi. Per a nosaltres, l'espanyol és més que un idioma útil per anar pel món, i per a molts de nosaltres, és una llengua de la família, si no la llengua de la família. La seva superioritat demogràfica és tremenda, sense oblidar que estem obligats a saber-lo per llei. Per això tots els catalanoparlants som bilingües. Per això el nostre sistema educatiu garanteix el coneixement del català i el castellà al final de l'ensenyament obligatori. Els catalanoparlants no tenim cap problema amb l'espanyol, sinó amb l'anglès.
Qualsevol que no negui la realitat de Catalunya sap que l'únic problema real és al revés: com garantir el coneixement i l'ús del català de tothom que viu a Catalunya, sobretot ara, quan per a centenars de milers d'immigrants la llengua de la família és l'amazig, l'àrab, l'urdú o l'espanyol de Sud-amèrica. Aquest és el problema i per això la immersió és imprescindible.
Indignació: Catalunya va seguir els procediments previstos a la llei i va votarsí a l'Estatut, malgrat que ja venia retallat pel Congrés, víctima de la calculada histèria política del Partit Popular i l'ànima jacobina del PSOE. Un Tribunal Constitucional desacreditat el va sentenciar políticament i ¿ara resulta que hem d'anar cap enrere? De cap manera. La dignitat passa per un gest excepcional de desobediència. Així s'han comportat altres pobles en el curs de la història, i ara ens toca a nosaltres. (Això sí, no fem escarafalls amb les sentències si després no som capaços d'aguantar una conversa en català o ens dirigim en castellà a un desconegut.)
Fer un pensament: no podem continuar vivint en aquest continu estrès nacional. No podem admetre que Espanya ens tracti com una nosa, que presenti la llengua catalana en termes de conflicte, que ens esgoti fiscalment, que ignori la nostra producció cultural, que hagi arribat a boicotejar-nos comercialment i que, a sobre, alimenti i propagui diàriament la mentida sobre Catalunya, tant se val que parli de llengua o d'impostos. Ja fa massa temps que dura, i tots ho veiem. Les crides al desacatament de la sentència d'aquests dies, o a la insubmissió fiscal mesos enrere, són manifestacions d'un malestar constant que evidencia un problema de fons que no fa més que créixer i que ja no podem ignorar ni llegar a la pròxima generació: l'única convivència possible amb Espanya és la de dos bons veïns. Catalunya no pot continuar sent tractada amb els mateixos drets que un menor d'edat.
Ser catalans és la nostra manera de ser al món. Massa gent ha patit tortura, presó, exili o mort per preservar la nostra identitat. La resposta que ara donem, i singularment la que donin els partits polítics catalans, és una qüestió de dignitat.
|
|
kaluman |
Somniar
Tuesday, January 18th 2011, 6:30 PM
Mentre somiem la vida és bella, ja que els somnis mantenen la nostra il.lusió i són el combustible de la nostra passió. Si el teu somni és poderós guiarà la teva vida, sense importar les circumstàncies adverses, perquè el somni està construït sobre el teu propòsit, no sobre els teus problemes. Quan el teu somni respon a un "per què" la teva vida cobra una nova dimensió, ja que la motivació de les teves accions està guiada pels teus principis. El poder dels seus somnis fa gran a l'home. Atreveix-te a somiar plenament ia lluitar per complir els teus somnis. Els grans somnis són grans reptes que requereixen de tota la nostra energia per superar-los. No abandonis. Si el teu somni és consistent i tu ets persistent en ell, descobriràs dins de tu tot el poder que necessites per fer-ho realitat.
Tristament deixem de somiar a una edat primerenca. Durant la infància ens adonem de com els adults renuncien fàcilment als seus somnis, per milers de motius i excuses, i ens adonem de com ràpidament es conformen. És com aprenem que el conformisme és la millor manera d'evitar el sofriment. Tot i això ens resistim i de joves seguim somiant. I com la joventut no entén de paciència, ràpidament ens frustrem en no aconseguir els nostres somnis immediatament. Llavors entenem que és preferible tenir el cap sobre les espatlles, i els peus sobre la terra.Pensem que el somiador és un boig, de perseguir somnis és una pèrdua de temps. I així és com tallem les ales als nostres desitjos, i ens endinsem en la nostra zona de confort. I això és el que li ensenyem als nostres fills.
Activa el teu somni, i mantenlo viu. Identifica el que vols realment i Visualitza't convertint en el que vols ser, fent el que vols fer, tenint el que vols tenir i amb qui vols estar. Escriu detalladament i fes alguna cosa per això cada dia. Els veritables somnis són els que ens mantenen en el present de forma genuïna, els que fan que la nostra vida avui tingui sentit. Si el teu somni no us aixeca del llit cada dia, canvia-ho perquè no és prou poderós com per emocionar i moure't a l'acció. Si el teu somni sembla llunyà, no abandonis i renova les forces. Si creus que ja l'has complert, segueix somiant. Mai deixis de somiar. Recuperar la il.lusió de somiar és recuperar a tu mateix /, significa donar-te el poder de triar la teva vida, de decidir com viure-la. Somiar és el mateix que tenir llibertat, és la forma de contactar amb la teva força interior i alliberar el teu ésser. És alliberar de les limitacions que tu t'has impost o que altres t'han marcat, és trobar la felicitat de ser tu mateix /. És sentir l'alegria de viure………………………
És important no deixar de somiar ...i hem de perseguir els somnis fins fer-los rehalitat!!!
|
|
kaluman |
Alcoholisme
Wednesday, April 7th 2010, 3:34 PM
ALCOHOLISME I SOCIETAT
Per a moltes persones la realitat de la malaltia de l’alcoholisme no la te gens clara.
¿Què és exactament l’alcoholisme?
L’alcoholisme és addicció a l’alcohol, és una malaltia, (Síndrome de dependència a l’alcohol) caracteritzada pels següents elements: Desig irrefrenable: necessitat forta i compulsiva de beure alcohol. Pèrdua de control: L’impotència de parar de beure encara que hom s’adoni de que l’alcohol el perjudica seriosament. Dependència física: La manifestació de símptomes després d’un temps d’abstinència com vòmits, suor i tremolors, i forta ansietat quan es deixa de beure després d’un llarg període de consum d’alcohol en grans quantitats. Aquests símptomes desapareixen ràpidament al tornar a ingerir alcohol o alguna altre droga sedant. Tolerància: la necessitat d’augmentar dia a dia el consum de l’alcohol per a sentir-se drogat o intoxicat.
L’alcoholisme es un problema que te poc a veure amb el tipus d’alcohol que hom beu, amb el temps que fa que beu, o amb la quantitat que es beu. L’alcoholisme es la necessitat incontrolable de consumir alcohol per la persona que pateix aquesta dependència. Poc o molt, però que no en prescindir, clar que quan s’en consumeix poc (encara que no s’en pugui prescindir) les conseqüències negatives no son les mateixes que quan el consum és exagerat.
Malauradament l’alcoholisme és una addicció que no es conforma amb la quantitat ingerida, poc a poc, dia rera dia en va demanant més i més.
Aquesta breu i modesta definició de l’alcoholisme ens pot fer entendre perquè la majoria de les persones alcohòliques amb “una miqueta de força de voluntat” no és suficient per a deixar de beure. La persona Alcohòlica se sent poderosament sotmès; està! “sota control” d’un desig irrefrenable a ingerir alcohol, si no ho fa, no se sent bé, i com més temps passa sense beure més necessitat en te, la seva ment no li transmet res més que la necessitat d’ingerir alcohol, en aquestes circumstancies la persona alcohòlica “el traguet” igual com necessiten l’aire per respirar.
Certament hi ha persones que poden deixar l’addicció per si soles, sobretot si no han arribat a un consum exagerat de la droga més antiga del mon, però la majoria de les persones alcohòliques necessiten ajuda externa per a recuperar-se d’aquesta malaltia. Amb ajuda, recolzament familiar i tractament, però sobretot amb fermesa per voler sortir del “maleït laberint del mon del malalt alcohòlic”, es podran guarir de l’addicció alcohòlica, recuperar l’autoestima i la llibertat.
|
|
|
|
| |
Escriu el teu comentari per aquest article |
|
|
|
| |
Ho sentim, els usuaris no registrats no poden escriure comentaris
| Registra't |
| |
|
|
|
Contactes
Registra´t
