| |
MIGUEL DELIBES IN MEMORIAM
 dijous 25/mar/2010 - 03:51  558  2
El meu nacionalisme català no obsta per a que sigui un admirador d’alguns aspectes de la cultura castellana, per damunt de tots la literatura i la pintura.
La literatura castellana – des de Jorge Manrique fins Mario Vargas Llosa – té tants escriptors excepcionals que crec que és de justícia dir que és, juntament amb la literatura anglosaxona i potser l’alemana, la francesa i la italiana, la millor literatura del món.
Que el castellà, com a llengua, hagi envaït i intenti fer desaparèixer el català no tén res a veure amb el reconeixement artístic dels autors en llengua castellana. Una cosa és un problema polític i l’altre un problema artístic, simplement.
Dins d’aquesta grandiosa literatura castellana, quin és el paper de Miguel Delibes, mort a Valladolid el 12 de març d’enguany? Jo crec que és una peça cabdal en dos àmbits: en l’àmbit del realisme i en l’àmbit de la simplicitat expressiva.
Majoritàriament – i amb grans excepcions com Manrique, Galdós o Antonio Machado- la literatura castellana tendeix al barroquisme ( en aquest sentit, tot i que la literatura catalana té bons autors barrocs, la nostra tendència és la contrària: només cal pensar en Llull, Auziàs March, Anselm Turmeda, Joan Maragall, Josep Carner o Josep Pla ). Només cal pensar en tres monuments literaris immensos per adonar-se’n: Quevedo, Góngora i García Márquez. Jo fins i tot considero que els sensacionals Cervantes i la novel.la picaresca són barrocs. I quedi clar que barroc no està escrit en sentit pejoratiu. Només defineix un estil. Qui s’atreviria a dir que Rubens i Velázquez – dos pintors barrocs- no són dos pintors absolutament imprescindibles?
Però, ja dic, en el marc de la literatura castellana, Delibes és una excepció. La seva manera de narrar senzilla i realista l’atansa a Josep Pla. Però el separa de l’autor empordanès, a banda de la llengua, el fet que Delibes fa ficció i el fet que Pla, en el fons, és un moralista dels tòpics. Llegir Pla és llegir un il.lustrat francès del segle XVIII, només que aquest il.lustrat és empordanès i ens vol fer creure que fa de pagès ( és una obvietat que Pla no en va fer mai de pagès, per molta boina que portès ).
Com que jo sóc un home simple – és a dir, dues vegades simple- m’agrada l’art simple, es a dir, aquell art que puc entendre sense necessitat de fer un gran esforç de concentració i d’interpretació. En la meva ignorància sobèrbia fins i tot he pensat a vegades que els artistes que creen obres complexes són uns mal educats. I en aquest àmbit incloc tot tipus d’artistes, des dels poetes fins als cuiners – sobre tot els cuiners- passant pels pintors i els arquitectes. L’única excepció que faria és la dels pornògrafs perquè, sent la pornografia un art tant lligada amb la vida, em sembla indispensable que tingui una complexitat progresiva per evitar l’avorriment. O dit d’una manera més clara: que de mica en mica la qualitat de la imaginació vagi substituint l’energia de la quantitat.
Quan ara llegeixo que Delibes va aprendre el seu castellà literari dels pobles castellans no puc sinó somriure amb menyspreu. A veure, el castellà de Delibes no és un castellà argòtic, en general, sinó un castellà que s’esforça per ser ric i a l’hora ser entès arreu. Ell mateix deia que el seu estil neixia de la lectura i estudi dels volums de Dret Mercantil del catedràtic Joaquin Garrigues. Jo els vaig comprar per tal de seguir el consell de Delibes i és extraordinari com Garrigues ens va explicant les institucions mercantils –que ho són tot menys fàcils- amb una simplicitat i una elegància extraordinària. Es justament la simplicitat i l’elegancia extraordinaries de Delibes a la que cal afegir, és clar, el geni creador.
Llegir Delibes et fa estimar Castella, cosa que per un nacionalista català té el seu mèrit. Però, al cab i a la fi, hom se n’adona que la distinció que fan alguns madrilenys quan topen amb catalans – “que una cosa és el gobierno y otra el pueblo de Madrid”- probablement té sentit. I que, ja que som al món relativament pocs anys, més val mirar les persones i els pobles amb amor que no pas amb odi. Jo – fent el Camí de Sant Jaume- he passejat per Castella i els seus paisatges – que Machado i Unamuno també dibuixen amb tant encert – en la seva austeritat m’han semblat bellíssims. I amables les seves gents. I senzillament enlluernants alguns dels seus monuments com la catedral de Burgos. En definitiva ser cosmopòlita deu ser això: saber mirar amb ulls amorosos qualsevol racó del món oblidant els prejudicis.
Hi ha una vessant de Delibes que no entenc: és la vessant d’ecologista – caçador. Que Delibes és un ecologista ho demostra en diversos dels seus llibres en els que fa una defensa aferrissada de la fauna i la flora castellana i en el fet que varis dels seus fills són biòlegs i han aprofundit en aquest aspecte de l’ideologia del seu pare. Però jo això ho trobo contradictori amb ser caçador en un temps en els que no cal caçar animals. En aquest sentit, per mi, “Diario de un cazador” és un llibre magnífic, punyent i contradictori a l’hora.
De tots els llibres que em van fer llegir a escola només en recordo dos amb nostàlgia: “Las inquietudes de Shanti Andía” de Pio Baroja i “Cinco horas con Mario” de Miguel Delibes. Els dos em van ajudar a estimar molt la literatura – que després m’adonés que Baroja era un anticatalanista visceral no té cap importància, com tampoc no la té que ho fos Quevedo o que ho sigui Mario Vargas Llosa o que Cela fos censor- i van encendre la meva vocacció d’escriptor. Potser hi caldria afegir la Bíblia que era la literatura amb la que em trobava cada diumenge ( val a dir que vaig llegir l’antic testament sense que ningú m’ho manés i el vaig trobar un llibre sensacional ).
Quan penso en Shanti Andia encara veig el vaixells, els mars, les onades, el sol i penso que mai de mai no he vist una aventura com aquella.
Quan penso en “Cinco horas con Mario”, ara, gairebé a la cinquantena de la meva vida, penso en coses més tristes, com la decadència de l’amor conjugal.
Ara Delibes ha mort després d’una greu malaltia que ha fet que estiguès patint no sé quants anys. Si aquest estiu, continuant el camí de Sant Jaume passem a prop de Valladolid, miraré de peregrinar també fins a la seva tomba per a agraïrli la seva obra. Jo no sóc creient, però per si de cas existeix l’altra vida, li duré unes flors en agraïment.
I aniré llegint els llibres que em falten per llegir i rellegiré alguns dels ja llegits. I continuaré estimant-lo, admirant-lo i aprenent amb ell.
|
Contactes
Registra´t
