| |
LA MALA REPUTACIÓ
 dissabte 20/mar/2010 - 08:50  522  0
Al meu poble i no es pretensió
Tinc molt mala reputació
Que faci el ganso o no pari mai
Passo per ximple, això rai!
Que potser destorbo alguna persona
Anant fent per 'llà on ningú se n'adona?
I es que la gent no aprova qui
Tira per un altre camí
No, la gent no aprova qui
Tira per un altre camí.
Tots em critiquen en passar
Fora dels muts, no poden parlar!
El gloriós dia nacional,
No m'alço del llit, m’és igual.
El so de tambor del guerrer,
Ves a mi que coi em pot fer!
Que potser destorbo alguna persona,
Si no paro esment al clarí que sona?
I es que la gent no aprova qui
Tira per un altre camí
No, la gent no aprova qui
Tira per un altre camí.
Tots m’assenyalen amb el dit
Fora dels manxols, quin acudit!
Topo amb un dissortat lladruc,
Empaitat d’un rural llanut,
La traveta faig al senyor,
Cau de nassos l'empaitador.
Que potser destorbo alguna persona,
Deixant córrer aquell que pispa una poma?
I és que la gent no aprova qui
Tira per un altre camí
No, la gent no aprova qui
Tira per un altre camí.
Tothom se’m llença al damunt,
Fora del coix, o del ranc profund.
No cal ser vaticinador,
Per flairar l’esdevenidor,
Si troben un gruixut penjoll,
Me’l passaran arran de coll.
Que potser destorbo alguna persona,
Seguint els camins que no van a Roma?
I és que la gent no aprova qui
Tira per un altre camí
No, la gent no aprova qui
Tira per un altre camí.
Tothom vindrà a veure’m penjat
Fora del cec, quin primmirat
Georges Brassens ( “La mala reputació”)
Comencem per dir que més o menys tots ens preocupem per la nostra reputació. Si ara jo comencés dient que tant me fot què pensen de mi els uns i els altres diria una mentida. Jo – vanitòs de mena- també aspiro a que m’estimin. I l’amor comença per aconseguir que no et menysprein.
Ara bé: tenir una reputació correcta ha de servir per esdevenir lliure. Per poder anar fent la viu – viu dins la societat en la que vivim. Per poder anar fent la nostra en un cert anonimat. Per a que poder anar fent sense que la gent ens emprenyi gaire.
Ara bé: quan la nostra reputació ens importa massa, llavors trobem que ens aflebleix i ens posa a mercè dels nostres enemics i, en definitiva, no ens permet ser lliures. Ells sempre sabran on és el nostre taló d’Aquil.les i mai no es cansaran de llençar-nos fletxes una i mil vegades. I nosaltres serem un Janus condemnats a pujar cada dia l’enorme roca de la nostra vergonya muntanya amunt, per a veure-la rodolar cada nit muntanya avall. Això, a banda de fer-nos rebre una quantitat important d’hòsties, ens fa perdre molt de temps i molta energia emocional que podríem dedicar a una altra cosa.
Jo a la meva vida he tingut algunes sorts – i algunes desgràcies, no cal dir-ho; encara que, gràcies a Déu, penso que més sorts que desgràcies, si he de ser just -. Una és que des de jovenet he estat allò que la generalitat de la gent entén com a viciós en alguns aspectes. I la segona és que he ocupat càrrecs directius a diferentes institucions del país més o menys venerables.
La conjunció de les dues coses ha fet que hagi sabut que la gent que depenia jeràrquicament de mi parlès a les meves espatlles dels meus vicis. Fet i fet, encara en parlen i suposo que en parlaran mentre tinguin el do de la paraula.
Val a dir que aquesta gent que ha mal parlat de mi, que en mal parla i que en mal parlarà diuen veritats i mentides. Intenten fer-me mal tant amb una cosa com amb una altra. Però, arribats aquí, jo vaig arribar a una conclusió que em va semblar força lògica: si els meus enemics m’atacaven amb mentides, quin sentit tenia que jo deixés de gaudir dels meus vicis: em continuarien atacant igual.
Amb aquesta operació lògica val a dir que em vaig treure una feinada de sobre. Com que jo, per a les coses que no m’interessen sempre he estat mandrós de mena, i com que sempre m’ha agradat fer el que m’ha donat la gana val a dir que n’estic molt content. Ara fins i tot algunes vegades jo solet parlo dels meus vicis reals i me n’invento d’altres que potser m’agradaria tenir. Al cab i a la fi, en el fons del fons, penso que els meus vicis són poc perversos i que la majoria de persones que no els tastin durant la seva existència, doncs ells s’ho perden...
El fet d’haver estat dirigent de diverses organitzacions des de ben jovenet em va ensenyar una altra cosa: a engegar a la merda ( o a pastar fang o a donar-els-hi les gràcies i esborrar el fitxer inmediatament del meu cervell ) a tots aquells que veniem a fer-me la pilota i explicar-me que aquell o aquell altre parlava malament de mi. Les quatre o cinc primeres vegades que et passa penses que has de prendre mesures, que t’has de carregar – políticament, s’entén – a aquells que et seguen l’herba sota els peus, però després te n’adones que no hi has de perdre ni un segon. Que aquella informació –tant si és veritat com si es mentida, tant si diuen la veritat com si no – només emprenya. L’important és ser fort. I ser fort vol dir no caure en aquestes batalletes gallínàcies. Ja sé que queda una mica bèstia però jo llavors havia fet meva aquella frase de Tiberi: “Que m’odiin però que em temin”. Odiar volia dir “que em menysprein” i temin volia dir “que siguin conscients que no em poden fer mal”.
Es clar que si jo visquès en una societat on tinguès una pèssima reputació fugiria perquè no em deixarien viure en pau. No sóc cap heroi, jo.
Però també és clar que els petits idiotes que han volgut fer-me mal malparlant de mi no em fan ni fred ni calor. Com a molt els hi he d’agrair que m’hagin ajudat a esclarir les idees i a voler ser el màxim de lliure possible, que no és poc.
No és que jo sigui cap àliga – més aviat seria una mena d’òs, jo- però sempre m’ha agradat molt aquell adagi llatí que diu: “Les àligues no cacen mosques.” I és que, malgrat que jo no sigui una àliga i ni tant sols un òs, ells són un zero a l’esquerra. Ni a mosca no arriben...
|
Contactes
Registra´t
