| |
|
| |
|
 |
|
| |
|
| |
Article del bloc de TomasM-Porta
|
|
| |
QUAN BARCELONA HELSINKINEJA...V
 dissabte 20/mar/2010 - 04:52  428  3
5. La ciutat NO surt rient de la tempesta
Quan s'esqueixen els núvols sobre el cel
la ciutat surt rient de la tempesta,
regalant d'aigua lluminosa arreu,
remorejant de nou en sons de festa.
Recomença el remor en la ciutat
i en el rostre dels homes l'alegria:
els núvols sobre el cel s'han esqueixat,
la tenebrosa nit torna a ser dia.
Cadascú alça els ulls per si retroba
la gran blavor del cel, tan oblidada!
Beneita sies, tempestat passada,
perquè fas alçar els ulls a la llum nova!
Joan Maragall ( “Després de la tempestat”)
Considero Joan Maragall el gran poeta de l’ànima barcelonina i, fet i fet, malgrat el meu agnosticisme groller i materialista, probablement una de les ànimes més nobles que mai ha donat el nostre país.
Res a veure amb llibertí Josep Maria de Sagarra, que fou un escriptor excel.lent però una ànima mediocre.
Jo crec que l’alegria és una de les característiques de Barcelona. Hi ha gent que pensa que l’alegria és l’expresió de les terres del sud – Andalusia, Nàpols- però jo crec que no perquè aquestes terres han viscut securlarment sota el domini del señorito i la camorra i han viscut en una misèria que no dóna per estar massa content. El cante jondo dels andalusos és un lament contra la vida més que cap altra cosa, quelcom d’una tristor tant profunda que fa feredat.
Però el que dibuixa Maragall en aquest breu poema que tant m’agrada no és el que ha passat amb la nevada del darrer dilluns. Amb la nevada del darrer dilluns la ciutat no ha sortit contenta de la tempesta sinó que n’ha sortit molt emprenyada. I encara més aquelles comarques de Catalunya que han tingut una propina de deu dies sense llum...
Aquesta vegada la ciutat ha sortit de la nevada amb ganes de tallar caps. Amb ganes de demanar i rebre explicacions de tothom. Amb ganes de rondinar fins a l’infinit sobre l’ineficàcia dels que ens governen.
Jo entenc aquesta Barcelona però no és la Barcelona que més m’agrada. Entenc aquesta Barcelona perquè només faltaria que no fos crítica amb els seus governants ( ara només li cal ser-ho amb els seus fills, que no sempre estem a l’alçada de les circumstàncies ), però el seu possat excesivament seriós i rondinaire no és el seu. Es com la dels camps de blat a l’hivern, només que l’hivern als camps de blat dura mesos i aquest posat emprenyat de la ciutat només dura dies.
Quan li passa l’emprenyamenta, es lleva de matinada per anar a treballar contenta, fa la feina amb una cura puntual i, després, quan arriba a casa esdevé la millor mare, la millor esposa i la millor amant. I torna a la seva excel.lencia natural “remorejant de nou en sons de festa.”
|
|
|
 |
| |
|
| |
Escriu articles al teu bloc
|
|
| |
|
| |
Comentaris sobre aquest article |
|
|
| |
neo-32 |
Bonic poema...
Saturday, March 20th 2010, 9:57 AM
... per altra banda, no hi ha memòria en general, social...
Això fa que els medis de comunicació facin el paper dels ciutadans... ens mostren les crítiques, els arguments a favor, en contra... i el vent se'ls emporta...
La ciutat no para... no es para a rumiar el què ha passat i si s'ha de fer quelcom, ja ho fan uns altres... és més fàcil deixar-ho en mans d'uns altres, més fàcil queixar-se que no fer quelcom al respecte.
Però això passa a totes les societats acomodades... ;-s
Potser algun dia posem remei, però canviar una societat d'avui per demà em sembla gairebé impossible... igualment, l'esperança és l'últim que es perd!! ;-)
Salut!
|
|
|
|
| |
Escriu el teu comentari per aquest article |
|
|
|
| |
Ho sentim, els usuaris no registrats no poden escriure comentaris
| Registra't |
| |
|
|
|
Contactes
Registra´t
