| |
QUAN BARCELONA HELSINKINEJA...II
 dimarts 16/mar/2010 - 05:18  462  4
2. Peripècies personals:
Jo sóc un barceloní de tercera generació i visc amb una senyora que es barcelonina de segona generació. Per la meva banda venim de La Noguera i l’Alt Urgell i per la seva de La Segarra, comarques totes on fot un fred que pela, que no te res a veure amb el clima plàcid de Barcelona. Però ni ella ni jo ja no ens en recordem del fred que van patir els nostres ancestres a La Vansa, Alentorn o Santa Coloma de Queralt. I menys encara de com s’ho fotien quan hi havia neu.
Total, que és un quart de cinc de la tarda i decideixo que, com que neva, aniré a buscar a la meva filla petita caminant. Com que no és habitual que nevi a la meva ciutat, tinc ganes de veure-la emblanquinada. Es veritat que fa fred, però porto una camisa, un jersei, un abric gruixut, una bufanda i un barret i, també, és clar pantalons, calçotets, sabates i mitjons.
Una vegada que sóc al carrer, trobo que, sí, que neva amb una certa intensitat, però que no fa tan fred com això. Pujo per la Ronda de Sant Antoni cap amunt fins arribar a la Universitat. Els carrers són plens de gent de bon humor que frueixen de la neu com n’estic fruint jo. Només alguns vells foten mala cara suposo que perquè tenen por de patinar i de trencar-se el fémur. És natural. Quan jo sigui vell –o abans- jo també tindré por de trencar-me la crisma.
Veig canalla adolescent que frueix colossalment mentre mirant – desitjant que els senyors o les senyores gran rellisquin i es fotin una gran nata. No cal dir que ho considero molt recriminable si no fos perquè per on ara passa aquesta canalla tots hi hem passat – els senyors grans que estan que si rellisquen, que si no rellisquen, també- i sempre he trobat abussiu ser més hipòcrita del compte, actitud que només veig justificada en els dogmàtics. Els que no no som no només diem que hem estat ximples, sinó que podem afirmar amb tota la rotunditat que dóna l’experiència que encara ho som i que sempre ho serem. Nihil novum sub solem
Vaig avançant cap a la parada del bus 64 que hi ha al carrer Muntaner a l’alçada del carrer València. Ja es veu que això de la nevada és una mica seriós perquè hi ha cotxes que porten el sostre nevat i sembla que la neu va agafant al carrer.
Penso que, quan arribin les meves filles, en comptes de baixar de l’autobús i dur la petita a ballet, anirem els tres a casa i li direm a la meva dona que ni la petita ha fet ballet ni la gran natació i que torni a casa el més aviat possible. Sembla el més sensat. Prudentia maxima virtus.
Com que vaig d’hora – un dels meus vicis és que acostumo a ser puntual a aquest país d’impuntuals- vaig a berenar una mica. Ha de ser més o menys de dieta. Demano una amanida de pop i una aigua amb gas. I un cafè descafeïnat amb gel i sacarina. I em distrec una estona llegint el diari.
Quan falta una mica per les sis vaig a la parada del bus i m’espero a que baixi la meva filla. Però el bus no ve. Una senyora em diu que el servei de busos ha quedat interromput i, efectivament, veig que tots els busos que van passant tenen un cartell que anúncia que van a la cotxera.
No tinc mòbil perquè l’he deixat a casa carregant-se. Mai no me’n recordo que s’ha de carregar i, quan el més el necessito, no té bateria. Culpa meva, és clar. Decideixo no bellugar-me d’allà al menys fins que siguin les 19 hores. Si a les 19 hores no han vingut aniré a un bar i miraré de posar-me en contacte amb la meva dona a veure què passa. Començo a tenir fred, però això no em preocupa gaire. Si agafo una galipàndria hauré d’estar uns quants dies al llit i, malgrat que la feina del despatx no me la fa ningú, m’agrada tenir moltíssimes hores per llegir i que em cuidin...
Al cab d’una estona d’esperar-me, però, sento un clàxom que pita. No crec que sigui per mi que estic tot modoset a la parada. Però llavors la finestreta d’un Touran blau baixa i el crit de la mestressa es fa pas per entre els flocs de neu: “Vaaaaa, coi, puja, que em d’anar a buscar les nenes...Vaaaa”.
Pujo al cotxe i la meva dona em diu que les nenes les tenim atrinxerades i acollonides a la plaça Kennedy i que les hem d’anar a buscar. La primera pregunta, és clar, és que cony hi foten a la plaça Kennedy, que per què no s’han quedat a l’escola. No s’han quedat a l’escola perquè deien que els Ferrocarrils de la Generalitat funcionaven i elles han pensat que podien tornar a casa així, però a l’hora de la veritat ha resultat que no. I quan han sortit dels Ferrocarrils, s’han posat a un bar i l’han trucat super-acollonides demanant auxili. Però que estaven bé...
Com que la meva dona fa estona que sent la ràdio i que es belluga per Barcelona és conscient de la magnitud de la tragèdia malgrat que l’imbècil de’n Boada digui que s’està treballant de forma excel.lent i que tot està controlat. No. S’està treballant de manera molt deficient i tot està descontrolat, aquesta és la veritat. I la gent s’ha d’espavilar per treure’s les castanyes del foc sense l’ajut de les administracions que, de cop, s’han fet fonedisses.
El primer que fem, quan trobem un xamfrà adient, es posar les cadenes al cotxe. Bé, les hi posa ella mentre jo li aguanto el paraigües i em vaig pelant progresivament de fred. Jo no sé d’on treu la meva dona aquesta empenta, aquesta força, aquesta resistència, aquest esperit de sacrifici que m’enlluerna i em desconcerta. Jo, ni tan sols m’hagués plantejat posar les cadenes partint de la base de la meva incapacitat per a col.locar-les. Fins i tot li dic que no es compliqui la vida, que no ens calen. Després, pujant cap a Sant Gervasi, m’adono que, sense cadenes, simplement, no hi haguéssim arribat. D’on l’he tret jo una dona així? Es una dona o un àngel de la guarda amb sexe femení ( és a dir, un àngel de la guarda perfecte)?
El que va venir després, en el trajecte des de l’esquerra de l’Eixample fins a Sant Gervasi, simplement és el més apocalíptic que jo he vist a Barcelona. Justament l’any que jo vaig néixer van haver-hi unes grans nevades que els vells diuen que vàren estar més fortes que les d’avui. I la guerra i els seus bombardejos segur que devien ser més terribles. Però tot allò jo no ho vaig viure o, si més no, no ho vaig viure d’una manera conscient.
Per anar des de Muntaner / València fins a la plaça Kennedy, un trajecte que es pot fer en mitja hora, hem trigat cinc hores. Pel camí, cotxes i motos que relliscaven i no aconseguien avançar, cotxes i camions atravessats en mig del carrers, colissions entre automòvils, arbres tombats pel pes de la neu ocupant els carrers, branques petades...i una ràdio en els que els responsables de la seguretat dels catalans continuaven dient que ho tenien tot controlat...
Després de mil peripècies, després d’ajudar a diversos cotxes a que deixessin de lliscar, després de recollir una mestra i un parell de companys de classe a la plaça de la Bonanova recollim les nostres filles a un bar de la Plaça Kennedy. Estaven espantades perquè han anat demanant coses per a que no les féssin fora del bar i no sabien on dormirien aquesta nit.
Quan som al cotxe la meva filla gran – xerraire, extrovertida i exagerada com ella sola- ens explica les seves aventures...
Ja no neva. Però la calçada està glaçada. Per què cony no han tirat sal? Es que no n’hi ha de sal a Barcelona? Per això, decidim continuar amb les cadenes.
Deixe’mestra i la canalla a ca seva – que ens ho agraeixen en l’ànima- i, finalment, arribem sans i estalvis fins el nostre parking a l’encreuament dels carrers Urgell i Tamarit.
|
Contactes
Registra´t
