| |
QUAN BARCELONA HELSINKINEJA...I
 dilluns 15/mar/2010 - 05:15  546  2
1. Quan Barcelona helsinkineja
Escriu Josep Pla – per mi de llarg el millor prossista català modern-:
“Tots els climes són monòtons, però quan tenen un element dominant tendeixen a l'estabilitat. Si hom té el cos per a adaptar-s'hi, la monotonia esdevé normal i saludable. Si no hi ha cap dominant i s'hi produeix la lluita a què hem al×ludit, la monotonia climàtica prové de la varietat d'una successió inacabable, probablement de mils i mils anys, a causa del contrast. No és una monotonia sempre igual. És la monotonia de la varietat, que pot ser tan monòtona com l'altra, dins la qual l'adaptació és més costosa i menys saludable. En aquest sentit és un clima horripilant i molt desagradable. “
I
“Al principi, quan neva, tothom sembla content: parla de la blancor, del silenci, de la immobilitat del paisatge nevat. Sí, sí... però ja us en faig paga. La neu és bona per a l'agricultura per l'aigua que projecta sobre la terra. En aquest sentit, quatre nevades ns portaran una primavera d'herbes admirables. Però fora d'això... Si la neu es glaça, sempre hi ha el perill de rompre's la crisma. Si la neu és tova i dolça, caminar-hi per sobre és pesadíssim, insuportable. En el paisatge nevat, l'única cosa agradable és veure sortir fum d'una xemeneia d'una casa perquè el fet us porta a la memòria l'escalfor de la llar. El problema del fred en aquest país és fenomenal i no té pas cap aire d'arreglar-se. La gent rica passa fred per avarícia. Els pobres, per misèria. És una qüestió general. A l'hora del capvespre, en el paisatge nevat, la invisibilitat dels horitzons i l'enorme cel blanc creen una situació com si la Naturalesa us volgués envair d'una manera implacable.”
Bé, jo hi afegiria un tercer element: m’agrada Barcelona quan barceloneja, no quan caribeneja o quan helsinkineja, com ha estat en aquest cas.
A Barcelona se li poden recriminar segurament moltes coses – aquí queda L’Oda a Barcelona de Pere Quart que no deixa títere con cabeza- però crec que no es cap exageració dir que tenim un dels millors climes del món ( i un nivell de vida extraordinari, però avui això no toca ).
Potser fora d’alguns dies de calitja insuportable d’agost i d’alguns dies una mica freds d’hiver, la resta de l’any vivim en una mena de paradís terrenal fet ciutat, com ho demostra el fet que sempre hi hagi gent al carrer. Això no és el que passa a la majoria de les ciutats europees no mediterrànies en les que el fred fa que la gent desaparegui cap a casa seva molt més aviat.
Aquest clima benèvol – perquè tot va lligat i perquè l’esperit deriva de la matèria i no al revés ( en l’improbable cas que existeixi l’esperit, vull dir – no és una cosa superficial i frívola de platges i monokinis – en el cas que els monoquinis siguin una cosa frívola, que tampoc- sinó que ha donat origen a la civilització occidental a través d’Israel, Gècia i Roma. O sigui que poca conya.
Fins que no es van inventar unes estufes com Déu mana i es van poder fer unes cases i unes condicions de treball i de vida mínimament confortables els nostres compatriotes europeus del nord ni tant sols van tenir temps d’aprendre a llegir i a escriure perquè prou feina tenien per existir.
Barcelona, per tant, quan barceloneja, és una ciutat realment civilitzada i agradable. Però què passa quan helsinkineja? Què passa quan a aquesta ciutat moderada –ara em refereixo al clima- agafa una febrada i es comença a comportar com si fos Helsinki o Estocolm o Vancubert? Doncs passa el que és normal: que tothom perd l’oremus, queda desconcertant i no sap per on va.
Habituats com estem a viure a un ritme de vals, la ciutat es perd en un rock and roll o coses encara pitjors i el resultat és que ningú no sap ben bé el que ha de fer. Els més funcionaris –és a dir, els menys barcelonins- decideixen quedar-se a casa, però la gran majoria pensa que ha d’anar a treballar, que ha de dur la canalla a escola, que mai tant, que és el que ha mamat de l’esperit menestral de la ciutat.
Per si no n’hi hagués prou amb el caos provocat per aquesta Barcelona que helsinkeja, hi ha la badoqueria esteticista dels barcelonins amb la neu. Es clar: el barceloní no està acostumat a veure neu i quan neva pensa que és festa major. Si es festa surt al carrer amb la canalla i juga a tirar-se boles de neu i a intentar fer ninots de ídem –que, per cert, són molt difícils de fer-. La visió que té el barceloní de la neu és la nadalenca: allò del “Snow, snow, snow” que cantava Frank Sinatra.
Però si la nevada i el fred van de debò, la neu es glaça, els arbres i els arbustos es trenquen, els autobusos i els camions queden atravessats enmig del carrer i el barceloní s’emprenya amb la seva ciutat i amb els seus polítics i pensa que se’n poden anar a helsinkitzar a una altra banda, que ja n’està fins els collons de tant merder.
Perquè, en general, i malgrat les aparences absolutament enganyoses de progresia político-social la societat barcelonina és radicalment conservadora i gens amiga del caos i el merder. Una cosa és que li agrada jugar a fer de progre, però quan les coses van de debò de progre – progre no en té un pel ( cosa que no vol dir que no sigui també essencialment demòcrata i liberal, que ja és molt ).
|
Contactes
Registra´t
