| |
“VOLVER” DE PEDRO ALMODÓVAR-I
 dijous 11/mar/2010 - 05:09  524  3
Per a mi hi ha dos Almodóvars radicalment diferents. Hi ha el Almodóvar que cal enquadrar dins d’allò que es va anomenar la “movida madrilenya” i hi ha l’Almodóvar que ha anat més enllà i que comença amb “Todo sobre mi madre”.
El primer Almodóvar no m’interessa gens. Trobo les seves pel.lícules d’un mal gust insuportable. Els personatges que hi surten em semblen ridículs. I sembla com si allò que compartíssin amb l’espectador fos el fet d’estar els dos tocats de l’ala.
Val a dir que no és aquest un prejudici contra Madrid. Es cert que per a mi Madrid representa en el terreny polític l’enemic a batre però no és menys cert que en altres àmbits la meva admiració estètica per algunes persones o institucions de la capital d’Espanya és incondicional. Entre les persones posaria en primer lloc Ramon Gómez de la Serna. També posaria a Pirri, aquell capità del Real Madrid que jugava amb una fora i una elegància que recordava Beckenbauer i anticipava Guardiola i Xavi. I, entre les institucions, el Museo del Prado, que és per a mi un lloc de peregrinació i la cuina castellana, que val a dir que no està gens malament.
Amb això vull dir que si hagués sortit un director de cinema barceloní que hagués retratat la “moguda barcelonina” jo tampoc no m’hi hagués sentit gens identificat.
Jo sóc una persona de classe mitjana, més aviat classicista i les collonades només m’agraden quan les fan les senyores que m’agraden i encara.
Tot aquest preambul per dir que “Volver” pertany a l’etapa post-movida d’Almodòvar en la que ha substituït les seves pretensions de progre i d’original per esdevenir un veritable artista. Un clàssic amb tots els ets i uts que busca emocionar l’espectador molt més que no pas l’intel.ligent que és i com està de tornada de tot.
Diu Almodòvar d’aquesta pel.lícula que “parla de tres generacions de dones que sobreviuen al vent solà, al foc, a la follia, a la superstició i fins i tot a la mort a base de bondat, mentides i una vitalitat sense límits.”
La bondat és la màxima virtut, el cim de totes les filosofies i teologies malgrat que estigui a l’abast de qualsevol persona. Es un tema recorrent en Almodòvar perquè és el tema éssencial de tota ètica. Qualsevol gran artista se l’ha de plantejar.
Ves a saber què és la mentida. Si no sabem què és la veritat, si estem d’acord amb que la veritat té tantes cares, si no podem respondre a les preguntes més importants sobre la nostra existència, com podem distingir què és verdader del que és fals més allò del que, de tant simple, no té cap transcendència? Sovint tinc la sensació que la mentida és una amant que ens acompanya tota la vida i que ens ajuda a fer-nos-la més suportable. Jo no la miro amb mals ulls quan ella no em mira amb mals ulls, jo la miro amb bons ulls quan ella em fa un petó als llavis i em diu: “Estàs fet tot un home!”. O quan m’acarona l’entrecuix i em diu que es la Sharon Stone. O quan em diu que els meus ulls miops són bellíssims. O quan em diu que Déu tindrà misericòrdia de mi perquè l’infern no existeix i en el fons del fons he estat bo...
Ser vital deu voler dir enfrontar-se amb els problemes de la vida, plantar cara a aquests problemes, no donar-se per vençut. Es el que fan la majoria de les persones que, com més humil és la seva condició, més heróiques son les seves vides. Igual que el talent del mariner es demostra en la mar grossa, la vitalitat de la persona es demostra en les circumstàncies adverses. I, en general, i malgrat que l’estat maternal cada vegada ens torna més apàtics i acrítics, jo crec que encara avui les persones continuen necessitan la seva vitalitat per sobreviure.
Potser arribarà un dia en que el socialisme triomfarà i tot ens vindrà donat però de moment encara no em arribat a aquest grau de civilització i, quan s’hi arribi, no hi serem per veure com s’ho fan.
No em sorprén la convivència dels vius i dels morts que planteja la pel.lícula. D’ençà que ma mare es va morir, ara fa uns quatre anys, que la veig cada dia. I hi parlo. No li puc donar la ma, no li puc fer un petó a la galta. Però em contesta. Així com abans ella només estava amb mi quan estava amb mi, ara la noto sempre, sempre, sempre al meu costat. I tot i que les meves relacions amb el meu pare foren dolentes, ma mare em porta de la ma al seu costat i ell esdevé més amable del que va ser en vida, molt menys visceral.
Crida l’atenció com els personatges de la pel.lícula s’ajuden entre ells sense cap problema. Curiosament, el que jo visc en el meu present és que això passa als pobles i les viles i que no passa a les ciutats. I val a di que jo sóc un urbanita de socarrel profundament enamorat de Barcelona que fins i tot trobo còmode aquest aïllacionisme en el que vivim. L’important és que ningú no t’emprenyi. L’important és no demanar res a ningú i que ningú no et demani res. L’important és no explicar la teva vida i que els altres no t’expliquin la seva. La nostra casa esdevé el nostre castell amb uns murs gruixudíssims que pràcticament ningú no aconsegueix travessar. És justament el contrari que ens mostra la pel.lícula del poble de la Mancha que dibuixa i el que jo visc a Santa Coloma de Queralt on hi ha una solidaritat entre els convilatans i una escalfor humana que les ciutats fa molts anys que han perdut.
|
| |
zinc |
simplement
Thursday, March 11th 2010, 6:00 PM
No he vist la pel.lcula,pero per el que veig t´ha fet recapacitar.
Al principi a mi tampoc m´agradave Almodovar,pero em va enganxar,amb "que he hecho yo mara merecer esto"(sid a mi em va encantar).
Crec simplement,que sense el primer Almodovar,fora impossible el segon,bàsicament a evolucionat,igual (crec) que les teves percepcions,s´hen diu madurar.simplement.
Una abraçada
Dolrs
|
 |
|
Contactes
Registra´t
