| |
|
| |
|
 |
|
| |
|
| |
Article del bloc de TomasM-Porta
|
|
| |
UN DEU SALVATGE” DE YASMINA REZA
 dimarts 9/mar/2010 - 04:44  833  5
Una de les coordenades que dibuixen el grau de cultura d’un país és cada quan la gent sol anar al teatre. El teatre és una de les claus de volta de la nostra cultura i jo entenc que no es pot entendre la nostra civilització sense ell. I, tot i que hi ha obres bones i dolentes, el fet que sigui un art que, com a poc ve de l’antiga Grècia, vol dir que té un pòsit d’obres que han passat pel sedàs del temps, cosa que encara no es pot dir del cinema.
Doncs bé, jo crec que el millor que és pot dir de “Un Déu salvatge” de Yasmina Reza és que, malgrat que es tracta d’un text rabiosament contemporani és un clàssic. Un clàssic en el que el valor del text és fonamental i on la resta esdevé secundari. Un clàssic perquè tot és perfectament intel.ligible i perquè explora a fons l’ànima humana.
En principi el plantejament de l’obra no pot ser més simple: es tracta d’una trobada de dos matrimonis per tal d’arreglar amistosament el fet que el fill d’un li ha trencat un parell de dents a l’altre després que l’altre el digués xivato.
El que intenta ser una conversa i un pacte entre gent progresista, civilitzada, demòcrata, culta, etc...acaba esdevenint una batalla campal en la que, a banda de defensar cadascú la seva criatura, hi ha unes fortes baralles entre elles i les formes acaben perdent-se més enllà del que era imaginable.
Només hi ha quatre personatges ( els dos nens barallats no surten en cap moment ). Cada un dibuixa una manera d’entendre el món dins del que seria la classe mitjana europea.
D’una banda hi ha el pare del nen agressor, un advocat pragmàtic, escèptic i cínic que durant tota l’obra està més pendent del seu mòbil i de l’estrategia que ha de seguir per defensar una farmacèutica que ha tret al mercat un producte defectuós, que no pas preocupat per l’hòstia que el seu fill li ha donat a un altre. Fet i fet, sembla que més que pare actui com a advocat que el que vol és traure’s el tema de sobre amb els mínims costos possibles i ja està.
La seva esposa, la Vicenta Nongo, és una inversionista que no es tan escèptica com el seu marit. De fet és ella qui l’arrossega a la reunió, però també és ella, quan considera que s’estan carregant massa les tintes contra el seu fill, qui desenfunda l’adestral de guerra. Així com el seu marit té una semblança més dura del que és en realitat, a ella li passa al revés.
L’anfitrió de la casa és un senyor progre que va de bon rotllo fins que, de mica en mica es va encenent i gairebé cau en la violència física. L’irriten els arguments de l’altra parella i la superioritat social que gasten – en un moment donat l’advocat el menysprea per la feina que fa -. Finalment, se li ocorre servir un conyac que fa que en primera instància els homes quedin més o menys amics però les dones, menys acostumades a beure alcohol, s’emborratxin.
Per a mi l’anfritriona és el personatge més detestable de tots. Ella parteix de la base de la seva perfecció, de tenir la raó i de que tothom ha de compartir les seves idees. El seu idealisme és tan afilat que esdevé inhumà. Es el problema que tenen els idealistes, que ens mesuren i ens menyspreen amb el regle del seu ideal, primer, com si ells tinguessin la veritat absoluta i, segon, absolutament convençuts de la seva coherència sense fisures. Naturalment, no tenen ni una cosa ni l’altra. La veritat ètico-moral simplement no existeix. I la coherència, com més idealista ets, menys perquè la realitat no para de posar-te a prova.
Ser humil surt sempre molt més a compte. Potser fins i tot alguna vegada els altres et posen alguna medalla...
|
|
|
 |
| |
|
| |
Escriu articles al teu bloc
|
|
| |
|
| |
Comentaris sobre aquest article |
|
|
| |
zinc |
ostres
Tuesday, March 9th 2010, 7:23 AM
Ulises,no es dificil de llegir si saps com fer-ho!!!,segur que es un bon bloc.
En quant a lo del vano,doncs si es simple pero venta,el fet es que tenia calor i el vaig comprar a cals xinos,(dels decorats em demanaven un pastón,a les botigues normals),no m´agradave tant negre i li vaig demanar al meu fill que el decorés,ell s´ho va pasar bé i jo tinc un vano original,pràctic.
Una abraçada
Dolors
|
|
|
|
| |
Escriu el teu comentari per aquest article |
|
|
|
| |
Ho sentim, els usuaris no registrats no poden escriure comentaris
| Registra't |
| |
|
|
|
Contactes
Registra´t
