| |
EL NAZI
 dilluns 8/març/2010 - 03:31  918  1
La primera vegada que el vaig trucar, es va mostrar sec i de seguida vaig percebre l'accent alemany. La cia no s'havia portat massa bé amb ell, i la veritat es que desconfiava de la veu de joveneta que tenia al telefon. Suposo que tots tenim una idea preconcebuda de les teleoperadores i es veritat que en moltes empreses el volum de feina et fa ser una veu autòmat sense tenir acces a donar solucions,
Però no era el meu cas, jo tenia autonomia per a oferir preus millors, i condicions que fessin la nostra relació comercial més fructÃfera evidentment per l'empresa.
Després va estar mesos a voler-se a posar el telefon, fins que jo que sóc de les que espera.. vaig anar revisant cada comanda amb lupa, en una ocasio si m'hagués escoltat podia haver-se estalviat més de 40 euros en consumibles.
Aixi, es que el vaig trucar per dir-i:
-Senyor sigfried, acaba de fer una comanda d'articles que estan en promoció si m'hagues escoltat sabria que es podia haver estalviat 40 euros, com no ha estat el cas. D'altrabanda com a seva gestora es resolutiva li he abonat ja la diferència.
Es va quedat mud, però a partir d'aleshores em trucaba directament per a tot i si no hi era deia a les meves companyes que em localitzessin al mòbil, (al de casa meva)
Mesos més tard vaig haver de sortir amb un delegat de zona, per veure les negociacions en directe, el josep Maria em va dir:
- a qui vols veure?-
-Al sigfried-
-Al nazi?-
-clar com que es alemany ja es nazi, que recurrent josep maria!
- no no es nazi per l'esbà stica que te al quartet del material, ha viscut més de quinze anys a Xile-
-JA ... clar... això ho dius per acollonir-me i que entri morta de por i plorosa, jajaja-
-tu mateixa, però fixat-hi-
Un cop allà la seva secretaria Elga ens va obrir la porta i va procedir a fer-nos passar al despatx.
El despatx era una sala gran en un pis particular, els mobles de faig i una austeritat en tota l'estança, la porta del quartet era mig oberta, i jo mentre em presentava anava mirant de reüll.
Ell tenia els ulls aiguamarins i en un primer moment va mig somriure'm i vaig percebre una espècie d'admiració i tedresa, es molt gran. M'hauria de documentar però calculo que uns 88 anys bons.
El cas es que, horror vaig veure l'esvà stica, en segons les fosses comunes dels jueus, els trens de la mort, els nens pelats, les dones mortes de fam en vida, les camares de gas, l'uniforme nazi, el vaig veure uniformat!, i de sobte se'm van negar els ulls, per tot el que veia el meu cap. Tampoc vaig ser capaç de treure els ulls de la bandera que estava penjada.
Després de la negociació, em va canviar l'humor per tot el dia.
Tambè va canviar la meva relació amb ell per telefon, vaig perdre aquell somriure al fil, em vaig tornar un pel aspra.
Als tres mesos, altra vegada a zona, i aquest cop no per mi haviem d'anara a veure'l, després d'entrar se'm va escapar la mirada cap al quartet i la bandera no hi era, i havia estat anys perque es veia la marca.
Almenys havia sentir la vergonya com per a treure-la.
Aquesta setmana m'he acomiadat d'ell, m'han canviat les funcions, i no em podria creure quan el dia abans de tancar definitavemt la meva tasca de dos anys, em va rucar per dir-me:
SSandga, zi le falla la compañia avÃzeme por favog, tengo una empgresa paga ustez-
Gracias señor sigfried pero de momento tengo trabajo.
Vaig entendre que es referia a postar el negoci i prou, però vaig pensar.
cullò al final t'has guanyat al nazi.
|
Contactes
Registra´t
