| |
“DAFNE ABANS DE L’ALBA” DE HECTOR BOFILL ( UNA TERTÚLIA AL BAR PRINCIPAL )
 dilluns 8/mar/2010 - 03:37  900  2
Hi ha coses que per a mi resulten incomprensibles. Com és possible que algú hagi triat aquesta novela i no se l’hagi llegit? Com és possible que algú hagi convocat unes persones per a fer una tertúlia i no hagi vingut? I, simplement, com és possible que amb tots els llibres que hi ha arreu de les nostres llibreries i de les nostres biblioteques algú hagi triat aquest llibre, si és que es pot anomenar llibre a això que alguns hem llegit (se suposa que per a que un llibre sigui llibre, a més de forma de llibre, ha de tenir alguna cosa més, no? ).
La trobada va ser un dimarts fred d’hivern a les 19 hores al bar “Principal” del carrer Sepúlveda, entre la Ronda de Sant Antoni i la Plaça Goya. Val a dir que el bar de principal no en tenia res i que més aviat és un tuguri d’arreplegats d’edats diverses que se les donen de bohemis però no tenen diners per anar a llocs més in al nord de la Diagonal. Mare de Déu quin ranxo! La gentada que hi havia allà feia impossible qualsevol comunicació humana, si més no a través del boca – orella. El boca a boca era infinitament més fàcil, com també eren més fàcil les comunicacions subterrànees i, en fi, tota mena de comunicacions no verbals. El soroll era tan abrumador que, francament, millor que el convocant no es presentès perquè si no els que sí que vàrem venir li haguèssim tocat la cresta sense cap mena de misericòrdia ni clemència ni pietat.
Els quatre arreplegats que vàrem pensar que allò era quelcom seriós vàrem pujar a l’altell, miraculosament vàrem trobar una taula buida i allí ens hi vàrem encabir com vàrem poder. Alguns ja ens coneixíem, altres ens acababem de conéixer. N’hi havia un que havia vingut per casualitat i que hi va voler posar cullerada tant sí com no. Jo vaig pensar que ja no venia d’aquí, que total pel que sentiriem no calia fer escarafalls.
La primera cosa que es va discutir és si “Dafne abans de l’alba” és una novel.la negra o no. N’hi havia un que no parava de preguntar-nos conceptes de teoria literària i n’hi havia un altre que li contestava el que li sortia dels collons. Els altres estàvem allí bocabadats pendents de com acabaria allò i de si parlaríem de la novela o dels embolics dels tercers coneguts etc...
El que deia l’un és que Dafne – no em feu escriure el títol sencer cada vegada – és una novela negra perquè hi ha un delicte i una crítica social i el que deia l’altre és que sí que hi ha un delicte, que no hi ha una crítica social i que aquest aspecte de la novel.la es secundari respecte de les relacions sentimentals del protagonista.
Jo penso que el génere de les noveles només és una manera cómode de distribuir els llibres en les estanteries. Quantes gotes de negror fan negra una novela? Quina importància té que una novela sigui negra, blanca, lila, rosa o taronja? Penso que hi ha novel.les interessants i noveles avorrides; i ja reconec que el meu criteri és subjectiu però és que de moment no en tinc cap altre.
I “Dafne” és una novel.la interessant o una novel.la avorrida? La majoria dels assistents coincidia en que era una novel.la mediocre fàcil de llegir. Una persona, des de la llunyania ens havia fet arrivar per mail una crítica segons la qual l’estil de Bofill és excepcional. No sé. Es que a mi les excepcionalitats em cansen i m’agraden els escriptors amb un estil simple fet a base de frases curtes i paràgrafs que s’entenguin. I aquest penso que és el cas de Bofill que en cap cas no em sembla brillant ( a veure si ens entenem, brillans són Wilde, Nietzsche, Chesterton, Borges, Pla...).
El contertuli que més en sabia de novel.la negra va resultar ser a l’hora militant dels moviments extraparlamentaris – independentistes, okupes i no sé quantes coses més- i, per tant, la seva posició coincidia amb la de la Dafne, que a la novela mira amb mals ulls a tots els partits polítics catalans i considera traïdors als de CiU i els d’ERC.
La veritat és que jo no em vaig atrevir a dir el que pensava d’això perquè no m’agrada tenir enemics i si cases on ser ben acollit de diferents colors amb les portes obertes. Que m’agradi la dialèctica i l’escalf humà, però, no vol dir que no tingui les meves idees ni que aquestes a vegades no siguin francament dures. Per exemple, dels grups extraparlamentaris de tota mena que fan el ximple per carrer en el millor dels casos els trobo adolescents als que cal que els hi fotin un parell d’hòsties i en el pitjor individus perillosos a qui s’hauria d’aplicar la llei antiterrorista abans que siguin ells els que ens apliquin el seu terror a la resta dels mortals. Pel que fa als d’ERC penso que són una colla d’aprofitats amb una déria de tocar cuixa brutal. Ells d’això en diuen ser patriotes i val a dir que si més no és un concepte de patriotisme nou i molt, mot original.
Jo sóc de CiU, és clar. I no és que nosaltres ho haguem fet tot bé, però Pujol no només val més que tots els polítics catalans junts després de Cambó, sinó que Mas és enorme comparat amb qualsevol dels seus adversaris. El gran defecte de CiU, però, és ser realista a un país on a la gent li agrada tocar campanes. Fins i tot jo me’n faig creus que amb un país amb tanta gent extraterrestre ens voti tanta gent.
A vegades penso que els del marketing del partit són uns genis. Els genis de l’agenialitat, que és el que més costa.
Però les tertulianes, més que parlar de política del que volian parlar és de les relacions diguem-ne sentimentals de la Dafme. Aquí se’ns critica molt que als mascles ens agradi el futbol, però les senyores sempre van a parar al mateix. I el mateix és com s’ho fan les senyores per atrapar als mascles entre les seves urpes.
I el sistema és més vell que l’anar a peu: amb el sexe. L’home veu una dona que l’excita i perd el món de vista; la dona veu un home que l’interesa i no el perd de vista ( ni al món ni a l’home ).
La Dafne, però, té una conducta sentimento-sexual que sembla més aviat masculina. Dic que sembla més aviat masculina perquè ara pràcticament no es pot parlar de les dones. A la que en dius alguna cosa surt alguna dona d’un lloc o d’altre i et fot un clatellot i el diu que què t’has cregut. O sigui que ho dic en condicional, amb respecte i reconeixent que tinc el 99 per cent de possibilitats d’equivocar-me: la Dafne, en les seves relacions, sembla tenir una actitud masculina.
Quina és aquesta actitud? Fàcil, consisteix en que es vol follar tots els tios que li agraden sense tenir-hi una relació estable, ni pràcticament d’amistat. Això és al que als homes teòricament ens agradaria: tenir totes les dones del món per a nosaltres i a l’hora no tenir-ne cap que ens posi les peres a quarto.
Ara resulta, però, que conec diferents dones que o bé viuen soles i tenen diferents amants i no volen ni sentir parlar d’una relació de parella i m’espliquen que hi ha alguns d’aquests amants que els hi supliquen per que esdevinguin una parella estable. Jo ja ho dic que amb tanta igualdat mal entesa es barregen les coses i el món no sap cap a on ha de rodar.
El que més m’impresiona del llibre és la degradació física de la Dafne. Que una dona bella esdevingui lletja ho trobo frapant. I que el narrador – que un deia que era l’autor i un altre deia que era el co-protagonista – la continui estimant malgrat aquesta degeneració ho trobo inhumà. Suprahumà, si voleu. Es el mateix.
No acabo d’entendre el perquè Dafne es penja. A la tertúlia hi havia vàries persones que era un final totalment previsible. Ho seria, però per a mi ha estat totalment imprevist. Jo, romanticot de mi, pensava que, lletja i tot, Dafne tornaria a triomfar horitzontalment i ella i el seu profe esdevindrien feliços i menjarien anissos. I fins i tot que tindrien canalla que, com que la mare era del MDT i el pare era d’ERC, es faria de CDC. Perquè socialista o del PP ja em semblaria massa...
Bé, la veritat és que malgrat tots els malgrats, i malgrat l’impresentable que no s’ha presentat, la veritat, dic, és que no hem estat tan tatal...
|
Contactes
Registra´t
