| |
“CAMINO” DE JAVIER FESSER
 divendres 26/febrer/2010 - 07:25  630  6
“Camino” m’ha semblat una película esplèndida. Una tragedia en la que no hi ha dolents però en la que tot acaba de la pitjor manera possible. Una tragedia en la que es fa palpable que la lógica de Déu, si existeix – Déu i la seva lógica- és incomprensible als homes. No cal dir que això ja ho sabem – que la lógica de Déu, si existeix Déu i la seva lógica, és per a nosaltres sovint incomprensible – però els artistas saben crear bellesa d’aquesta incomprensió, d’aquest conflicte.
A primer cop d’ull sembla que, contràriament al que he afirmat abans, a la película hi ha bons i dolents. La dolenta principal seria la mare de “Camino”, la seva germana ja sòcia super-numerària i els altres membres de l’Opus Dei; els bons, “Camino”, el seu pare, les seves amigues, el noiet que li agrada i, en general, tots els que viuen la vida allunyats del sectarisme de l’Opus.
Però jo no crec que es pugui considerar els de l’Opus com a dolents. En realitat la mare estima apassionadament les seves filles malaltes i vol el millor per a elles tot i que hagi de sacrificar-se en el que calgui. I, pel que fa a l’Opus com institució, se suposa que també vol el millor pels seus socis i per la humanitat. Per a ells el millor és anar al paradís cristià. I el millor camí el que va marcar Escrivà de Balaguer: aconseguir la santedat a través del treball.
Dit això, jo em trobo a les antípodes ideològiques de l’Opus Dei. Sóc agnòstic. No tinc gens clar que hi hagi una altra vida. No crec que l’ètica ens vingui dictada per la fe sinó per la raó i, sobre tot, jo sóc una persona de tarannà moderat i l’Opus em sembla molt extremista. Vull dir que jo, dins del meu agnosticisme i del meu escepticisme, donada la meva base cultural cristiana potser m’entendria amb un catòlic surgit del Concili Vaticà II o montinuià, però que seria molt difícil que m’entengués amb frontons intel.lectuals com acostuma a ser la gent de l’Opus.
Pel que fa a Déu, a primera vista encara sembla més dolent que els de l’Opus. Per què ha de permetre que una criatura de dotze anys, a la flor de la vida, plena d’alegria, bellísima per dins i per fora, vital, que s’acaba d’enamorar d’un noiet, que té unes amigues que se l’estimen, etc...hagi de patir un càncer terminal? Des de la lògica humana això és incomprensible i acusariem Déu de cruel i sàdic.
Malgrat això vaig sentir una vegada un sermó d’un mossèn que deia que a l’hora de segar vides Déu fa com els pagesos, que seguen els cerals quan estan a punt, sense tenir cap altra consideració. I qui som nosaltres per jutjar si els qui moren ja són fruits madurs o no? Simplement escapa de la nostre comprensió. Nosaltres, en general, no estem disposats a entendre mai la mort dels qui estimem, que sempre ens causa dolor... Però, si existeix, ves a saber quin és el criteri diví. Al cab i a la fi, ell els prendria al seu costat...
Per mi la película és bellíssima, emocionant i un cant a la tolerància.
Que s’entrecreuin la història de la degradació física de Camino, el seu enamorament d’un xicotet i l’ebullició religiosa de sa mare crea tres històries que porten a l’espectador sensible a una emoció progresiva i a un gran clímax emotiu, que és al màxim, segons el meu parer, al que pot aspirar l’obra d’art.
La dossificació de cada una de les sub-històries fa que passem d’escenes pròpies de películes romàntiques dolcíssimes a tragèdies amb tots els ets i uts, com es anar veient la degradació física de Camino. L’espectador es conduit per un tunel en el que va passant d’un escenari a l’altre – de la felicitat i l’alegria més radical a la pena més profunda – sense que la raó tingui temps de preparar les seves barricades. Per això acaba sentint glatir el cor i nota com de tant en tant se li escapa una llagrimeta.
La película es basa en la vida d’Alexia González Barros, que ara mateix està seguint el tràmit de ser beatificada. I com no podia ser d’una altra manera – sembla mentida que l’església hagi perdut els reflexos mediàtics que ha tingut durant la major part de la seva història – va generar una polèmica que va fer que fos molt més vista que si l’església no s’hi hagués posat pel mig. Cada vegada els hi passa el mateix. La família d’Alexia també va ser crítica amb la película s’hi va desvincular posant més llenya al foc de la publicitat. Sort que en aquest cas la pel.licula s’ho val...
En front d’aquesta posició el director diu que tot el que surt té una base real i que ell ha pretès ser “un espectador neutral que vol entendre i descobrir a cada un dels personatges, de com és feliç o viu en la tristor”. Jo crec que aquí hi ha demagògia per part del director. L’art sempre dóna una visió subjectiva de la vida. Nosaltres sempre tenim una visió subjectiva de la realitat i quan la reelaborem la visió és doblement subjectiva. Per tant, jo crec que aquí el director mai no pot dir que és neutral sinó que ha de dir que ell dóna la seva visió del drama i ho fa de la manera més sincera possible. Qui pensi que la película reflexa la veritable vida i agonia d’Alexia i la seva família s’equivoca, igual que s’equivoca qui cregui en l’objectivitat de qualsevol obra sobre qualsevol personatge històric, fins i tot si es tracta d’un documental. Simplement la realitat objectiva no es aprehensible per les persones.
|
| |
|
Contactes
Registra´t
