| |
|
| |
|
 |
|
| |
|
| |
Article del bloc de lletja31
|
|
| |
Tot perd
 dimecres 17/febrer/2010 - 01:03  535  3
Fa mesos, fins i tot un any diria jo que la pica de la cuina perdia aigua. El tub del desaigua no estava ben collat. M'ho vaig mirar però, bé, vaja, no sóc l'experta de bricomania. Així que vaig trucar al meu pare. Va venir i s'ho va mirar. Em va dir que faltava una junta i que ja es passaria quan pogués. D'això ja fa mesos. El meu pare és així i el pobre va de cul. Em vaig dir que ja era hora de trucar a l'administrador del pis. Ja en vaig fer un intent fa temps però el resultat de ser nul. Així que aquest cop vaig agafar el compromís de la persistència. Una virtut incompatible amb la meva vagància innata però que quan l'adquireixo la mantinc fins al final.
Malgrat els meus rampells, el meu mal geni i molts altres defectes que ara no em posaré a enumerar, per això ja hi ha els meus enemics, sóc una persona educada i m'agrada tractar bé a la gent. Quan vaig a una botiga sempre somric a qui m'atengui, quan truco a algun servei sóc amable i m'agrada dir bé les coses. Perquè s'ha de tenir sempre present que la gran majoria de vegades qui t'atèn no té la culpa.
Doncs bé, vaig trucar a l'administrador i li vaig exposar la situació. Que el tub de la cuina perdia aigua. Pot semblar una bestiesa però quan portes quasi un any amb un cubell a l'armari recollint l'aigua bruta s'arriba a un moment de cansament de males olors, molèsties de recollir i netejar les aigües de rebuig, ... i què carai! que no. La secretaria em va prendre nota i va dir que passaria l'encàrrec al propietari. Durant tres setmanes he anat trucant regularment a l'administrador sense obtenir resposta per part de ningú. Em deien que el propietari ja estava avisat. La meva paciència inicial va desaparèixer. Així que abans d'ahir vaig tornar a trucar. Em vaig emprenyar, vaig alçar la veu, vaig amenaçar de no seguir pagant el lloguer, vaig dir moltes coses. Des de la raó però també des del cabreig. Sense bones paraules ni amabilitat. Cinc minuts després em tornava a trucar la secretària amb el telèfon del lampista. I al dia següent, és a dir, ahir ja ho tenia arreglat. Va venir, va posar la junta que faltava i va marxar.
Per què quan vas a bones et prenen el pèl? Per què t'esforces a ser educat i comprensiu en una societat on aquestes actituts no es valoren? La realitat no és bonica. Per què sempre acaba guanyant la negativitat? Quantes amistats es trenquen per una sola paraula? No m'agrada com funciona el món. L'odi i el rencor guanyen massa fàcilment. I tots en som culpables. Moltes vegades no sabem anar a bones. O certifiquem com a veritat absloluta un insult abans que un cumpliment. No pot ser. No hauriem de ser així. Hem d'arreglar cuines somrient.
|
|
|
 |
| |
|
| |
Escriu articles al teu bloc
|
|
| |
|
| |
Comentaris sobre aquest article |
|
|
| |
|
|
| |
Escriu el teu comentari per aquest article |
|
|
|
| |
Ho sentim, els usuaris no registrats no poden escriure comentaris
| Registra't |
| |
|
|
|
Contactes
Registra´t
