| |
AVATAR - II
 dijous 11/febrer/2010 - 01:50  495  3
La demostració final de que els bons són ultra bons – i que els dolents són ultra dolents, no cal dir-ho – és que al final, quan els na’vi guanyen la batalla, no es passen per la pedra als sapiens, ni els converteixen en els seus esclaus, sinó que els envien de tornada a la terra, acceptant només com a nous ciutadans del seus país els que han demostrat ser valents i bones persones.
Un altre aspecte important, lligat amb el primer que he destacat, és que el director sap mantenir durant tota l’estona l’incògnita de qui guanyarà finalment. I no només això: aconsegueix convèncer-nos que els dolents guanyaran. Fet i fet, la victòria dels bons, duta a terme gràcies a la intervenció dels animals és totalment inesperada. Més inesperada que l’entrada en combat de l’exèrcit prussià de Blücher a Waterloo, que faria miques l’exèrcit de Napoleó.
La pel•lícula també té una història d’amor entre el sapiens infiltrat i una na’vi i una història d’odi entre el que havia de ser el marit de la filla del rei i l’infiltrat. Res que no haguem vist multitud de vegades. I tant la història d’amor acaba bé – passant per l’enorme disgust de la noia després de saber que el seu amor és un infiltrat- com l’odi és converteix en amistat al convence’s el antic aspirant a príncep que el sapiens infiltrat és superior a ell ( a banda de molt més guapo, cosa que també és important ).
El personatge del protagonista és el més interessant de tots. No es que sigui gaire diferent del protagonista de “Ballant amb llops” –fins i tot és un marine-, però el fet que no tingui cap preparació per la feina que ha de fer i que no tingui cames, el fa encara més entranyable, a més que, el seu alter ego – ninot, és molt tendre... Una de les altres diferències entre els dos és que el protagonista de “Ballant amb llops” mai no fa el paper d’espia i el d’Avatar comença la seva relació amb els na’vi fent aquest servei.
Em crida l’atenció que les noies na’vi vagin pràcticament amb els pits enlaire i que el protagonista i l’estimada facin l’amor en una pel•lícula en la que hi havia canalla de totes les edats ( crec que no és apta per a menors de 7 anys ). No cal dir que estic totalment a favor que la canalla sàpiga que les senyores tenen pits i que ens nens no els porten les cigonyes.
Com en qualsevol pel•lícula d’aquesta mena el triomf del bé no és mai absolut. Vull dir que n’hi ha de l’exèrcit dels bons que “cauen pel camí”. Es una pena de la científica Grace Augustine i la pilot del helicòpter – la Chacón- no sobrevisquin a la batalla final, al igual que el cap dels na’vi, però això és un tribut que s’ha de pagar per tal que els espectadors s’adonin que la guerra ha estat dura i no pas una victòria sense cap mèrit, a banda que tira unes gotes de dramatisme a l’olla i, per tant, accentua l’esperit èpic de la història narrada.
Naturalment, tot plegat és d’un infantilisme absolut, però és que jo sempre m’he sentit molt criatura. O sigui que suposo que una de les raons pels que la pel•lícula m’ha agradat és el seu infantilisme.
També m’ha agradat el humor tendre que s’hi respira. Es un humor sa, humanista – amb perdó dels na’vis, és clar-. Ja en començo a estar fart de la coentor i corrosivitat del humor negre i del mal gust de la grolleria que se suposa que fa riure quan en realitat fa plorar. Hem de recuperar el sentit de la ironia i del sentit del humor.
Seria una manca de respecte envers la pel•lícula no fer constar que els seus efectes especials són extraordinaris i que el fet que es pugui veure en tres dimensions fa que més d’una vegada tens la sensació que una fletxa o una papallona volen cap a tu. La plasticitat de les formes i els colors és molt important i està molt ben aconseguida. La música, quan és mou en l’àmbit del que s’entén per música clàssica, és sublim, quan es perd pels laberints de les bateries i les guitarres elèctriques fot massa soroll per a poder-ne tenir una opinió objectiva. Als cinemes seria un encert que donessin als espectadors uns cascos per tal de regular el volum del so que sovint és excessivament fort.
Comparteixo, en definitiva, la crítica que li va fer Manoghla Dargis al The New York Times: “... Creada per conquerir els cors, les ments, els llibres d’història i els records de recaptació, la pel.lícula –la més cara de la història- és gloriosa, simple i feliçment esbojarrada ... Cameron no ha canviat el cinema però amb gent blava i flora rosa ha confirmat que és meravellós...”
Com no podia ser d’una altra manera el Vaticà també ha protestat. El Déu que finalment fa guanyar la guerra als na’vi no és el Déu cristià i ja se sap que els cristians són monoteistes ( això els hi va costar el martiri a Roma, al no acceptar que els emperadors fossin Deus ). Fa anys que no entenc la mediocritat vaticana: per què en comptes de apuntar-se a la idea que Déu i natura són equivalents i que Déu és amor, i sabent que la pel.lícula es farà immensament popular, s’hi oposen. On és la cúria romana d’antany, als que no se’ls hi escapava una?
Però el més greu de tot va passar a la Xina. El govern comunista –quinze dies després de la seva estrena – va ordenar que Avatar fos retirada de les pantalles. Els dos motius és que els xinesos prefereixen Avatar a les pel.lícules xineses –cosa que em temo que passa a tot el món – i, segona, que l’exemple dels na’vi pot tornar contrarrevolucionari el poble xinés: es veu que el Partit Comunista no se n’havia estat de tractar al poble com els sapiens tracten els na’vi a favor de les grans constructores i de l’oligarquia del partit. Es impressionant. Al final els tirans fins i tot tenen por dels contes de fades...
|
| |
esclar |
«Frente al guerrero...
Thursday, February 11th 2010, 10:06 AM
...yérguese el guerrero
uno es blanco y viril, el otro es rudo
aquel se viste de fulgiente acero
el otro muestra el corazón desnudo...
Se traba entre dos combate fiero
pero el campeón de los Quiché no pudo
de fina lanza contra el golpe artero
más que poner su pecho por escudo.
[...]
y en símbolo de paz que el odio inmola
sobre el acero que a Tecún hería
tendió un Quetzal el iris de su cola».
Em falta un trosset que no recordo, però aquesta poesia la vaig dir a l'escola, amb 8 anys, plomes al cap i la cara pintada, un 20 de febrer, que celebràvem el dia d'un personatge mític, Tecún Umán, princep quiché, que en defensar el seu poble va morir travessat per una llança espanyola. El Quetzal, el seu ocell protector, es va tenyir el pit de vermell en posar-se a sobre la ferida.
Pobre noi...
Més fàcil hagués estat senzillament demanar-los-hi papers...
Gràcies, sr Persi, m'agraden molt les explicacions detallades de les pel.lis.
cl.
|
 |
|
Contactes
Registra´t
