| |
AVATAR - I
 dimecres 10/febrer/2010 - 03:39  573  3
La meva filla gran feia dies que insistia en que l’anéssim a veure. El seu argument, però, no em convencia: deia que és la pel•lícula que més diners ha recaptat de la història. Això, en el marc del mal gust contemporani, gairebé dóna la seguretat que la pel•lícula no val la pena.
Una altra consideració en contra és que es tracti d’una obra de ciència –ficció. En general, les obres de ciència – ficció no m’agraden. Hedonista com sóc, sempre dibuixen futurs hostils i desgraciats i, per acabar-ho d’arrodonir, fan sortir una mena de ninots i/o monstres estèticament deplorables ( no em costa reconèixer que jo he estat educat en l’escola de Disney i tot el que s’aparti de fer una rata més agradable del que és a la meva vista no ho entenc ).
I vet aquí que Avatar és una pel•lícula de ciència – ficció i que els ninots i/o monstres que hi surten foten una pinta més aviat desagradable
L’obra és una transposició de “Ballant amb llops” de Kevin Costner al món de la ciència – ficció. Amb la gràcia que al final guanyen els bons. Es a dir, en la lluita entre el pervers home civilitzat i el bon salvatge, acaba guanyant el bon salvatge.
I aquí tinc un problema ideològic. Jo no crec en el bon salvatge i, per tant, no crec que el salvatge sigui millor que l’home civilitzat. Que l’home civilitzat s’hagi de civilitzar encara més, que hagi de ser encara més fraternal, que hagi de ser més ecologista, que hagi de ser més empàtic, que hagi de construir una economia més sostenible, que hagi de millorar en tants i tants aspectes mai em duu a la conclusió que les tribus prehistòriques vivien o viuen millor. Rotundament no ho crec.
Una altra cosa és si la nostra economia, el nostre consum sortit de rosca, és sostenible o no pel planeta, pels éssers vius, pels animals o per a nosaltres mateixos. I en cas que la resposta sigui negativa, ja ho he dit abans, el que cal es civilitzar-nos més i no esdevenir més salvatges per tal d’aconseguir la despoblació del món a través de guerres més letals o de que les persones tinguin una esperança de vida de 25 anys. Hi ha gent que defensa la desaparició dels humans com a única solució pel planeta, però gràcies a Déu no es suïciden ( i dic gràcies a Déu, no perquè pensi que Déu tingui res a veure amb la seva decisió de no suïcidar-se, sinó perquè en conec alguns, me’ls estimo i em doldria molt que ho fessin ).
Davant de les anteriors pegues em pregunto perquè m’ha entusiasmat la pel•lícula. I quan dic entusiasmat vull dir entusiasmat.
El ritme de la pel•lícula és brutal. Fora dels cinc o deu minuts introductoris que jo diria que són francament dolents, l’espectador té poques estones per respirar. A la pantalla sempre hi ha alguna cosa que capta l’atenció. En aquest sentit sembla que el director sigui, malgrat que en un àmbit molt diferent, un excel•lent deixeble de Hitschcock.
Els cucs que ens fa picar són diversos. L’èpic potser és el més important. Malgrat que, en general no m’agraden les històries bèl•liques, jo he crescut amb els westerns i el que es narra aquí és un western. Els na’vi, els habitants de Pandora, són indis amb tots els ets i uts. El seu look és indi. Les seves armes són fletxes i llances. Són veneradors de la natura. Que, a més a més de muntar cavalls, cavalquin dracs només és imprescindible per tal de poder contrarestar d’alguna manera les armes de l’home blanc. En aquest cas de l’homo sapiens sapiens ( els na’vi podrien ser perfectament neandertals).
I els na’vi, a més, tenen una causa justíssima i desesperada. Lluiten per tal de conservar el seu món, per tal de preservar la seva forma de vida enfront de l’espècie humana que només vol un mineral per tal de obtenir uns beneficis mercantils que no necessita en absolut. El maniqueisme és radical. Els bons són boníssims i els dolents dolentíssims. Però els bons són febles i els dolents són poderosos. Per això els bons, per tal de poder fer front els dolents, no només necessitaran d’un heroi extraordinari, sinó que també necessitaran de l’ajuda de Déu, si fa no fa com Moisès. Així, doncs, ens trobem instal•lats en l’èpica més pura. I l’èpica és la quinta essència de la cultura occidental, des de l’Illiada fins Avatar passant per la Chanson de Roland o el Canigó.
Parker Selfridge és el cap de l’expedició, l’ejecutiu que té clar que l’economia està per damunt de tot i de tots. El coronel Miles Quaritch, el cap militar dels sapiens, en canvi, és un home que només pensa en la força bruta i és el que fa més por de tots. No sembla que es plantegi l’operació com quelcom mercantil sinó com una cosa personal. La crítica a qui al militarisme és dura i jo la comparteixo. Es difícil que hi hagi militars bons perquè sembla que algú educat en l’ús de les armes i de les estratègies per a matar difícilment ho pot ser.
|
| |
|
Contactes
Registra´t
