Vull seguir fent marxa enrere quan no hi ha sortida, agafar les corbes en lloc de camí recte. Vull que em sorprengui l’embús de quarts de vuit (no suporto que me l’anunciïn mitja hora abans). Vull parar i preguntar a l’avi com s’hi va ... i sentir com se’n fot, i seguir endavant sense pensar si tinc cobertura o no.
No vull GPS, tinc dret a desconnectar el TomTom emocional, oi?
Només així conservo l’esperança de tornar a perdre’m allà on la vaig deixar.
El vaig probar uns dies i em va treure l'emoció de conduir i fixar-me per on vaig per saber tornar, de contemplar paissatges i situacions de cada lloc... així que em sembla que ja ni el tinc...
Per això estan els mapes: els consultes i decideixes tú què fas! ;)
L'esperança és l'últim que es perd, sinó en vida, en mort...com deia Plató el cos està format per dues parts, el cos que flueix i desapareix, i l'ànima inmortal que és el niu de la raó i que encara que ara està dins el teu cos imperfecte (amb perdó), tornarà al món de les idees i et permetrà perdre't allà on tu vulguis.
Escriu el teu comentari per aquest article
Ho sentim, els usuaris no registrats no poden escriure comentaris
| Registra't