| |
|
| |
|
 |
|
| |
|
| |
Article del bloc de TomasM-Porta
|
|
| |
NOSALTRES NO ENS JUBILAREM MAI
 divendres 5/febrer/2010 - 02:54  542  3
Som una generació maleïda des d’un punt de vista econòmic. Ensopeguem amb totes les pedres i totes les arrels del camí.
Quan vàrem sortir de la facultat o de la formació professional el nostre país tenia uns índex d’aturats brutals. La conseqüència fou uns contractes laborals que no ens tornaven al segle XIX però ho intentaven. L’estabilitat laboral des de llavors ha estat sempre una quimera. I jo penso que, depén de com vagin les coses, aquesta inestabilitat fins i tot afectarà als funcionaris. L’economia no entén de drets laborals: o funciona o tot es va ensorrant de mica en mica.
Després va venir la recerca d’habitatge. Els preus dels pisos estaven pels núvols. I els bancs només deixaven diners als que tenien feina. Gràcies al Déu de la construcció la cosa va semblar que s’arreglava. De mica en mica més o menys va tenir feina i, per tant, els bancs van deixar-los accedir a les hipoteques. Desgraciadament, el preu dels pisos era astronòmic ( com astronòmica era la demanda ). I encara més desgraciadament molts dels que s’havien hipotecat de per vida després s’han quedat sense feina i han deixat empantanegats els bancs a qui el govern s’ha vist en l’obligació de salvar. Ja ho tenen els Déus això de ser cruels. Per què el Déu de la construcció havia de ser diferent.
L’actual crisi toca a la nostra generació de ple. Estem entre els 40 i els 50. Som els que ens hem hagut d’adaptar sobre la marxa a les noves tecnologies i els que tenim la jubilació massa lluny per a que ens poguem llençar anticipadament als seus braços com si fos una mena d’assegurança del parxís.
No cal dir que el fet que tinguem l’euro com a moneda única – del que jo sóc un ferm partidari en general – i que la crisi sigui més o menys universal – jo diria més aviat occidental perquè no sembla que ni la Xina ni l’Índia ho estiguin en crisi- no ens ajuda. No podem devaluar la nostra moneda per tal d’incentivar el nostre comerç, ni trobem la manera de competir turisticament amb indrets més verges, més barats i més més coses...
Tampoc no ens ajuda la frivolitat dels nostres respectius governs que, governats per una mena de nous rics, han pensat que quan la caixa estava més o menys plena no calia estalviar i que quan no estava plena hom es podia endeutar sense cap problema, que ja ho arreglaria el que vingués al darrera. La conseqüència d’aquesta subnormalitat econòmica és que quan aniria bé fer servir les reserves dels nostres governs ens trobem no només amb que aquestes reserves no existeixen, sinó amb que estem endeutats i amb bastant menys capacitat de maniobra que una tortuga amb tortículis.
El pas següent del via crucis es veia venir: l’edat de jubilació. Val a dir que des d’un punt de vista econòmic és un pas totalment imprescindible. La gent cada vegada mor més vella i, per tant, el que costa en pensions i en serveis cada vegada és més gran. Com que encara no és legal matar els vells – la legalitat de l’eutanàsia està al caure perquè les administracions necessiten traure’s despeses de sobre com l’aire que respiren-, només queda el remei d’ampliar l’edat de jubilació. Això vol dir que si més no durant dos anys l’estat s’estalviarà el pagament de pensions.
Però ja es veu que aquesta és una mesura totalment insuficient pel problema que hi ha plantejat. Dos anys és pràcticament res quan la nostra esperança de vida no para de pujar i si ara s’atansa als 90, aviat s’atansarà als 100. Això vol dir que s’haurà d’anar pujant la nostra edat de jubilació als 70, als 80 als que calguin per a que els diners quadrin. I caldrà privatitzar en part la sanitat per a que es pugui continuar mantenint com a servei social.
Una de les causes de tot això és que els occidentals en general i els catalans en particular en particular no tenim suficient fills, és a dir, gent que pagui impostos. En aquest sentit l’immigració em sembla que és una de les poques solucions ràpides i radicals al nostre problema i, per tant, si sabèssim una mica d’economia, els hauriem d’acollir legalment amb els braços oberts. Ells són joves, tenen fills i venen amb ganes de treballar. Gairebé són els únics que ens poden assegurar que cobrem la jubilació.
I em temo que les coses les tindrem malament fins que morim: com que som fills del baby boom dels 60, és segur que llavors la demanda d’enterraments serà immensa i, per tant, els nostres funerals resultaran caríssims pels nostres fills o sigui que es recomana una pòlissa pólissa de sepelis que els hi faciliti les coses...
Tinc un conegut de la generació anterior que diu que senzillament som una generació de mediocres. Potser sí.
|
|
|
 |
| |
|
| |
Escriu articles al teu bloc
|
|
| |
|
| |
Comentaris sobre aquest article |
|
|
| |
|
|
| |
Escriu el teu comentari per aquest article |
|
|
|
| |
Ho sentim, els usuaris no registrats no poden escriure comentaris
| Registra't |
| |
|
|
|
Contactes
Registra´t
