| |
|
| |
|
 |
|
| |
|
| |
Article del bloc de TomasM-Porta
|
|
| |
NO VULL TORNAR-ME A SENTIR GROTESC MAI MÉS…
 diumenge 31/gener/2010 - 08:09  631  6
No puc pretendre que allò que no vaig viure quan tenia quinze, setze, disset, divuit, dinou, vint, vint-i-u i vint-i-dos anys ho pugui viure ara. Aquells temps ja han passat. Llavors estava equivocat perquè buscava coses que no es corresponien amb la meva edat i ara em passa el mateix. Penso que si m’hi esforço n’aprendré i em rescabalaré de tots aquells anys que sento buits a la meva ànima.
He d’entendre que mai no serà. He d’entendre que, malgrat tot, vaig estar de sort perquè vaig ser capaç de sortir del laberint i trobar el tresor. He d’entendre que obsessionar-me a buscar més tresors ja no toca. Que fins i tot queda grotesc.
He de reprendre la meva vida allà on la vaig deixar fa tres anys. He d’assumir que estic a un pas dels cinqüanta anys i que he d’intentar ser lúcid per aprofitar el temps que em queda. He de ser un bon hedonista i no un hedonista idiota.
Epicur no deia només que el plaer és el motor de la nostra existència. Deia que hi havia quelcom previ: evitar el dolor. Qui amb l’esperança d’obnir unes engrunes de plaer anacrònic es summergeix en un dolor previsible i tangible és un ximple. I potser ja n’hi ha prou de ximpleries.
“...Y las demás!, en tantos climas,
en tantas tierras, siempre son,
si no pretexto de mis rimas,
fantasmas de mi corazón.
En vano busqué a la princesa
que estaba triste de esperar.
La vida es dura. Amarga y pesa.
¡Ya no hay princesa que cantar!
Mas a pesar del tiempo terco,
mi sed de amor no tiene fin;
con el cabello gris me acerco
a los rosales del jardín...
Juventud, divino tesoro,
¡ya te vas para no volver!...
Cuando quiero llorar, no lloro,
y a veces lloro sin querer...” Rubén Darío.
Tu no ets idiota del tot, però la vanitat et mata. És el que els passa als que teniu un fortíssim complexe d’inferioritat. Necessiteu que us diguin que sou alts i esvelts, que sou intel.ligents i cultes, que sou interessants i divertits, malgrat que sigueu baixets i rabassuts, enzes i ignorants. Avorridíssims. Timidíssims.
No consistirà la felicitat –en el meu cas- en assassinar la vanitat, l’orgull, l’amor propi i tots els seus parents? No consistirà la meva felicitat en collir bonament tots els fruits que tinc a l’abast, que són molts més dels que em mereixo, i no anar pels camps com un Quixot esperitat, a la recerca dels fruits prohibits que no vaig collir quan era jove?
El meu cor està emprenyat amb el meu cervell –o és al revés i és el cervell qui està emprenyat amb el cor- i sembla que facin la guerra al meu estomac. Les meves orelles deformes són les banderes dels exèrcits enemics. Poso cançons de Jacques Brel –un altre que tal...- però tot i això me les noto vermellíssimes. Quina representa el cor i quina representa el cervell? Ves a saber.... O totes dues representen l’ànima que ara batalla al meu estòmac?
No sóc Jesús. No crec en Jesús. Quan dic “Aparta de mi aquest calze” m’ho estic dient a mi mateix. No hi ha cap Déu tirànic i parricida que m’obligui ni a patir ni a morir a la creu. Si continuo patint és per culpa meva. Només meva. Perquè jo sóc lliure per apartar de mi tots els calzes en comptes d’anar-los a buscar. Perquè jo sóc lliure per engegar a la merda tots els calzes.
Només sóc un home al meitat del camí de la seva vida que desgraciadament no trobarà el seu Virgili per esbrinar la veritat.
Esperem que dins de ell trobi un polsim de lucidesa per no omplir de pedres el que queda del seu camí.
LES BICHES
Elles sont notre premier ennemi
Quand elles s'échappent en riant
Des pâturages de l'ennui
Les biches
Avec des cils comme des cheveux
Des cheveux en accroche-faon
Et seulement le bout des yeux
Qui triche
Si bien que le chasseur s'arrête
Et que je sais des ouragans
Qu'elles ont changés en poètes
Les biches
Et qu'on les chasse de notre esprit
Ou qu'elles nous chassent en rougissant
Elles sont notre premier ennemi
Les biches de quinze ans
Elles sont notre plus bel ennemi
Quand elles ont l'éclat de la fleur
Et déjà la saveur du fruit
Les biches
Qui passent toute vertu dehors
Alors que c'est de tout leur cœur
Alors que c'est de tout leur corps
Qu'elles trichent
Lorsqu'elles broutent le mari
Ou lorsqu'elles broutent le diamant
Sur l'asphalte bleu de Paris
Les biches
Qu'on les chasse à coups de rubis
Ou qu'elles nous chassent au sentiment
Elles sont notre plus bel ennemi
Les biches de vingt ans
Elles sont notre pire ennemi
Lorsqu'elles savent leur pouvoir
Mais qu'elles savent leur sursis
Les biches
Quand un chasseur est une chance
Quand leur beauté se lève tard
Quand c'est avec toute leur science
Qu'elles trichent
Trompant l'ennui plus que le cerf
Et l'amant avec l'autre amant
Et l'autre amant avec le cerf
Qui biche
Mais qu'on les chasse à la folie
Ou qu'elles nous chassent du bout des gants
Elles sont notre pire ennemi
Les biches d'après vingt ans
Elles sont notre dernier ennemi
Quand leurs seins tombent de sommeil
Pour avoir veillé trop de nuits
Les biches
Quand elles ont le pas résigné
Des pèlerins qui s'en reviennent
Quand c'est avec tout leur passé
Qu'elles trichent
Afin de mieux nous retenir
Nous qui ne servons à ce temps
Qu'à les empêcher de vieillir
Les biches
Mais qu'on les chasse de notre vie
Ou qu'elles nous chassent parce qu'il est temps
Elles restent notre dernier ennemi
Les biches de trop longtemps
Jacques BREL.
NO VULL TORNAR A SENTIR GROTESCAMENT TRIST I ESTUPID MAI MÉS.
|
|
|
 |
| |
|
| |
Escriu articles al teu bloc
|
|
| |
|
| |
Comentaris sobre aquest article |
|
|
| |
|
|
| |
Escriu el teu comentari per aquest article |
|
|
|
| |
Ho sentim, els usuaris no registrats no poden escriure comentaris
| Registra't |
| |
|
|
|
Contactes
Registra´t
