| |
SHERLOCK HOLMES I JO
 dijous 28/gener/2010 - 06:07  581  5
Reconec que m’agrada més la novela negra que la novela deductiva. M’agraden més aquelles narracions que posen el dit en les nafres psicològiques i socials que no pas aquelles en les que al final de la trama surt un detectiu o un policia molt intel.ligent i, a través d’una cadena de deduccions inversemblans i impecables a l’hora acaba assenyalant qui és el culpable. Per mi la literatura i les matemàtiques i fins i tot la lògica són coses diferents. La literatura que m’agrada és la que reflexa la vida que visc o la que m’agradaria viure, si que sigui en un malson.
Per això els llibres de Sherlock Holmes de Conan Doyle no es compten entre els meus predilectes, malgrat que a casa les estanteries carregades de génere policiac són unes quantes.
Però, més enllà, del seu geni deductiu, Holmes té altres aspectes que el fan un personatge únic. La primera cosa és que és un individu que només es podria produir a Londres, com la boira, el té de les 5 o la collonada del canvi de guàrdia.
El seu temperament, el seu humor, el seu excentrisme és purament londinenc. O, si més no, als europeus continentals ens agrada veure els londinencs i als anglesos en general com a gent tocada de l’ala.
Però, a més, Holmes és cocaïnòman, toca el violí, té una relació ambivalent amb el Doctor Watson ( no se sap si es casaran quan s’aprovi la llei de parelles homosexuals ), boxa millor que els professionals, etc...
Holmes és un personatge més enllà de les noveles del seu autor qui, per cert, va intentar matar-lo dues vegades. La primera li va impedir sa mare ( sempre han manat les dones, ja ho dic jo ) i la segona una gran manifestació a Londres. Un cas si fa no fa com el de Harry Pottser però més bèstia i infinitament més brillant.
Avui he anat a veure amb les meves filles la nova pel.lícula de Sherlock Holmes.
Quan em sortit les dues estaven entusiasmades, jo, en canvi, la veritat és que m’he avorrit una mica. Holmes sense el “elemental benvolgut Watson” no és Holmes. I la trama l’endevines des d’un primer moment.
Però el que m’ha sorprés és que, tornant a casa, la meva filla gran m’ha dit: “Pare, tu ets com Sherlock Holmes” i la meva filla –curiosament, perquè mai no estan d’acord- ha dit: •...es veritat•.
Jo he pensat: aquestes criatures s’han tornat boges. Holmes el art i prim i jo baixet i rabassut, Holmes és anglosaxó i jo mediterrani, Holmes és metòdic i jo caòtic, Holmes fuma i jo no, Holmes pren cocaïna i jo no, a Holmes no sembla que li agradin les dones i a mi sí, Holmes es dedica a caçar delinqüents i jo a intentar que no vagin a la garjola, Holmes no té família i jo sí i així fins l’infinit.
Finalment, encuriosit he preguntat a les meves filles que en què es basaven per a dir que Holmes i jo érem iguals: “En que als dos se us va l’olla...• I jo he pensat, que, bé, potser en això sí...
|
| |
Hemingway |
Sí senyor
Thursday, January 28th 2010, 5:15 PM
nano, escrius els posts a un ritme que no dónes temps als que ens passegem aquí quan no tenim res més a fer i no juga el Barça.
Sobre Mrs Robinson, del bloc anterior: la hipocresia: si tots diguéssim tota la veritat, on aniríem a parar? A mi em va fer gràcia, als quinze anys, veure el meu pare bavejant a una fira mirant unes hostesses. Jo que el tenia -i el tinc- com a model de moltes coses, un home autoexigent que demana el màxim i que detesta els conformistes i que li agrada exercir de "pater familias". Sobre la qüestió d'aquesta senyora veterana hi havia un article divertit de Quim Monzó deu fer uns deu dies.
-Sobre el senyor Holmes. La pel·lícula em va agradar, el `personatge em va agradar: contradictori genialoide, fet a la seva manera. No he llegit els seus llibres, sempre m'he decantat pels dietaris i per aquelles novel.les que apreten però que finalment salven la humanitat.
|
 |
|
Contactes
Registra´t
