| |
DEL CONSERVADORISME DE LES DONES
 divendres 22/gener/2010 - 03:00  528  7
Fa dies que tinc una pugna dialèctica amb una senyora que em diu que és progressista i jo li dic que, com a dona, està condemnada a ser conservadora. Es dóna el cas, a més, que la senyora en qüestió és osonenca, o sigui que encara més conservadora.
És un debat divertit perquè aquesta senyora i jo no partim de la mateixa concepció del què vol dir ser conservador i, per tant, és molt difícil que ens posem d’acord.
Per a ella ser conservador equivaldria a pensar com el Partit Conservador Britànic i els seus equivalents: el Partit Republicà dels USA, la democràcia – cristiana, CiU, el PP, en Berlusconi i tota la pesca.
Per mi ser conservador és una actitud davant la vida. Una actitud que busca, per damunt de tot la seguretat i, per tant, és immobilista i més aviat tancada.
I la meva amiga –que no es considera gens conservadora- em fa la primera réplica:
“Aquí és on veig clarament que no em tens ben identificada. Jo també penso que això és ser conservadora, però jo no tinc aquesta actitud davant la vida. CAPULLO (de bon rotllo).”
( Jo no replico mai les senyores i menys a camp obert...)
En consequència amb la meva visió del que vol dir ser conservador, opino que els partits polítics més conservadors que existeixen són, primer, els comunistes – en que l’estat teòricament ho garanteix tot – i, després, els feixistes – on l’estat ho garanteix quasi tot, perquè no deixa d’haver-hi una petita esquerda d’incertesa en l’economia de mercat-.
Havent passat a la història els partits comunistes i feixistes – gràcies a Déu i a les persones- ara els partits més conservadors són aquells que intenten aplicar les regles del comunisme en una democràcia parlamentària i una economia de mercat, és a dir, els social-demòcrates.
Per la seva banda, els partits liberals, reformistes i demòcrata-cristians el que intenten és crear riquesa i, a través d’aquesta, l’evolució social, coses ambdues, que suposen un risc i, per tant, una actitud no conservadora.
Que les senyores són més conservadores que els homes es pot veure i comprobar arreu. Allà a la prehistòria, els senyors anaven a caçar i les senyores es quedaven al poblat cuidant els camps o la família; ara les dones volen ser funcionàries o treballar a La Caixa mentre que els homes prefereixen les professions liberals o treballar per empreses privades. Les coses, doncs, no han canviat tant...
S’han de tenir en compte, a més, dos aspectes biològics fonamentals, que de fet és un: que la dona és un ésser físicament més vulnerable que l’home . Es més vulnerable perquè té menys força física ( que tingui més potència sexual és una altra història ) i, a més, perquè té cura de dur criatures al món ( gran putada, segons la feminista Simone de Beauvoir ). Aquesta vulnerabilitat fa que meditin molt més cada pas que no pas nosaltres.
Aquí ve la seva segona réplica:
“Només la força física no pot definir la dona com a més vulnerable que l’home. La dona és més forta en tots els altres aspectes de la vida per tant si ho posem tot en una mateixa balança hauràs d’acabar admetent que l’home en general és més vulnerable que la dona. Només la guanya en força física....i això és tan insignificant davant de tants aspectes a comparar...SE SIENTE.”
Torno a callar, és clar...
No sé si es poden comparar les persones amb els gats. Fet i fet, jo penso que sí ( a favor dels gats, és clar ), malgrat que penso que uns i altres no hem de tenir els mateixos drets (entre d’altres coses perquè dubto molt que els gats, tant intel.ligents com són, vulguin pagar impostos ). Però bé, el cas és que tothom que hagi tingut gats sap que mentre les gates són de casa, els gats campen per on els i rota, etc...
En fi, els exemples podrien ser infinits i no crec que a contrari se’n puguin aportar. Què hi ha hagut algunes dones revolucionàries? M’hagués agradat conèixer-les personalment a veure què. Que hi ha hagut dones que s’han saltat totes les convencions socials i han anat a la seva bola? També m’hagués agradat conèixer-les personalment i, a més, potser són l’excepció sense la qual no pot existir cap regla com Déu mana.
Ah! i per acabar un aclariment totalment necessari: jo crec que ser conservador és una virtut. En aquest món de bojos, en aquesta vida caòtica, està bé que com a mínim hi hagi un sexe que sigui sensat. I això és així malgrat que les dones pensin que l’adjectiu , “conservadora”, no els hi queda bé ni amb el vestit ni amb el pentinat que porten....
|
| |
|
Contactes
Registra´t
