| |
|
| |
|
 |
|
| |
|
| |
Article del bloc de TomasM-Porta
|
|
| |
PERÒ MIRA QUE SÓC ESTRANY!
 dilluns 18/gener/2010 - 03:48  768  12
Ja va vàries vegada que em diuen que, quan quedem per dinar o per sopar amb algú, el que menges és el menys important, el que és important és la companyia. Jo penso que això només és així quan vas a restaurants mediocres en els que el menjar resulta obviable i indiferent, però que és un gran menyspreu quan el menjar que et serveixen és una obra d’art.
Per això sovint vaig sol als bons restaurants. Perquè, a no ser que la persona que m’acompanyi estigui realment interesada en els matisos del menjar i el beure, t’acabes perdent en una conversa que fa que et distreguis de l’obra d’art que tens l’obligació de gaudir. Perquè gaudir de l’art és una de les obligacions que tenen les persones si realment es volen considerar persones.
La companyia m’està bé en altres contextos. Sense caure en el parany fàcil de dir “al llit” – que també -, podria dir que al cafè, al sofà, passejant. En tots aquells àmbits en que l’eix central de la vida en aquell sigui precisament la companyia, la conversa, la comunió interhumana.
No és seriós que et serveixin unes ostres amb un Albariño excel.lent i que tu estiguis allà perdut parlant d’arqueologia o de política o dels collons d’en Pampa.
El problema éstà en que en aquest país ho fem gairebé tot a través d’àpats. Si hi ha una senyora que t’agrada el primer que fas és convidar-la a dinar o a sopar i, és clar, ho has de fer a un restaurant que et faci quedar bé...Llavors és produeix una triple colissió molt difícil de solucionar: l’obra d’art que representa el tiberi, l’obra d’art que representa la senyora i l’obligació tàcita de seguir el seu discurs d’una forma més o menys elegant. Es un gran trencacolls i sovint jo he sortit d’aquestes experiències amb un mal de cap enorme degut al triple esforç de concentració que he hagut de fer. Quan hom és jove es pot llençar al coll de la vida sense por, però quan hom es comença a fer gran el normal és que el salt del tigre acabi en una gran plantofada.
I, malgrat tot, penso que he d’estar content: a la meva edat, quanta gent pot explicar que encara li passen aquestes coses?
|
|
|
 |
| |
|
| |
Escriu articles al teu bloc
|
|
| |
|
| |
Comentaris sobre aquest article |
|
|
| |
|
|
| |
Escriu el teu comentari per aquest article |
|
|
|
| |
Ho sentim, els usuaris no registrats no poden escriure comentaris
| Registra't |
| |
|
|
|
Contactes
Registra´t
