Ironies de la vida
res com resta tancat
reclos per un temps
reclos del sol, de la gent,
reclos del vent, de la pluja,
lluny de la vida, lluny d'un mateix.
Després el sol cega, fa mal
La gent parla massa fort
La pluja et mulla la cara
La sorra s'enganxa als peus
De sobte el sol t'acaricia la pell
La inmensitat del mar et gronxa
Just en aquell instant et sents petit
Just en aquell instant et sents enorme
I plores, no cal pensar res més
Tanques els ulls i et sents lliure.