| |
Agora II
 dimecres 13/gener/2010 - 03:59  808  12
La bruixa – puta Hipitia i Sant Cirili:
Vejam que diu la Wilkipèdia d’Hipatia:
“Nascuda entre el 355 i el 370 dC a Alexandria fou una filósofa i mestra neoplatónica grega natural d’Egipte que va destacar en els camps de les matemàtiques i l’astromia, membre i líder de l’Escola neoplatónica d’Alexandria a començaments del segle V.
Seguidora de Plotí, va conrear els estudis lógics i les ciències exactes, portant una vida ascètica. Va educar una selecta escola d’aristòcrates cristians i pagans que després ocuparen alts càrrecs, destacant-se entre ells el bisbe Sinesi de Cirene –amb qui va mantener una important correspondencia-, Hesiqui d’Alexandria i Orestes, prefecte d’Egipte en el momento de la seva mort.
Filla i deixebla de l’astrònom Teó, fou la primera dona matemática de qui es té noticia raonada i detallada. Va escriure sobre geometría, àlgebra i astronomía, va millorar el disseny dels primitius astrolabis –instruments per a determinar les posicions dels estels al cel – i va inventar un hidròmetre.
Va morir força gran, als 45 o 60 anys ( depenent de quina sigui la data correcta del seu neixement ), linxada per una turba de cristians. El seu assassinat es va produir en el marc de la hostilitat cristiana envers el declinant paganisme i les lluites polítiques entre les diferents faccions de l’església, el patriarcat alexandrí i el poder imperial, representat a Egipte pel prefecte Orestes, exalumne de la filósofa. Sòcrates Escolàstic, l’historiador més proper als fets, afirma que la seva mort fou causa de “no poc oprobi” pel Patriarca Cirili i l’Església d’Alexandria i fonts posteriors, tan paganes com cristianes, li atribueixen directament el crim, pel que molts historiadors consideren probada o molt probable l’implicació de Cirili, si bé el debat al respecte continua obert.
…Entre els cristians corria el rumor que la causant de discordia entre Cirili i Orestes era l’influent Hipatia, amiga i consellera del seu exalumne i, presumiblement, oposada als abusos del poder religiós. En plena Qüaresma un grup de fanàtics es va llençar sobre el carruatge de la filòsofa, la colpejaren i l’arrossegaren per tota la ciutat fins arribar al Cesareu, magne temple edificat per August després de la seva victoria sobre Marc Antoni i convertit en la catedral d’Alexandria. Allà, després de despullar-la, la van colpejar amb rajoles fins desquartizar-la. Les seves restes foren passejades per la ciutat fins un lloc anomenat el Cinari on els van incinerar…
El seu carácter singular de dona entregada al pensament i l’ensenyament en plena Tardoantiguitat, la seva fidelitat al paganisme en el momento més àlgid del catolicisme teodosià com a nova religió de l’estat i la seva mort a mans de cristians li han donat gran fama. S’ha convertit en un veritable mite; des de l’època de l’Il.lustració se la presenta com una mártir de la ciencia i símbol de la fi del pensament clàssic davant l’avenç del cristianisme. Malgrat tot, en l’actualitat es destaca que el seu assassinat fou excepcional i que l’escola neoplatónica alexandrina va perdurar fins el segle VII.
Per la seva bana, els moviments feministes la han reivindicat com a paradigma de dona alliberada, fins i tot sexualment, malgrat que, segons la Suda, va estar casada amb un altre filosof –anomenat Isidor- i es va mantenir verge. També se l’ha associat amb la Biblioteca d’Alexandria, si bé no hi ha cap referencia que les vinculi: es creu que aquesta biblioteca va desaparèixer en un momento incert del segle III om potser del IV i la seva sucesora, la Biblioteca-filla del Sarapeu fou expoliada l’any 391.”
Vejam el que diu la Vilkipèdia de Sant Cirili, que es el dolent de la pel.lícula:
“…successor del seu oncle al front del patriarcat alexandrí, el seu episcopat va continuar la seva ferotge lluita de poder entre les seus d’Alexandria i Constantinobla, però, a més, es va caracteritzar per un nou augment de la presió contra pagans, heretges i jueus ( després de la calma dels darrers anys del patriarcat del seu oncle ) i els seus problemes amb el poder imperial. Només accedir al tro de Sant Marc va perseguir els novicians (malgrat la existència d’un edicteimperial de tolerància envers ells) i va animar una série de motins antijueus aconseguint expulsar-los de la capital egípcia. Això va generar una amarga tensió entre el Patriarcat i el representant del poder imperial, el prefecte Orestes.
L’any 415 ó 416 una turba de cristians va assassinar a la cèlebre filósofa Hipatia, mestra del prefecte Orestes. Per això, durant molts segles s’ha acusat Cirili de ser el principal responsable d’aquesta mort, malgrat que no hi ha una certeza sobre això. El propi Cirili va criticar els alexandrins pels seu carácter violent a l’homilia pascual de l’any 419
Cirili fou una figura de relleu per el desenvolupament teològic dels seus escrits, especialmente per la seva defensa de l’unió entre la divinitat i la humanitat de Jesús, en front de la tesis de Nestori, que a l’any 428 esdevingué cap de la seu de Constantinobla. Cirili va aprofitar l’error dogmàtic de Nestori per a fer-lo fora de la seva seu. Va participar activament al Concili d’Efés (431) convocat per l’emperador Teodosi II. Cirili va obrir les sessions amb els 154 bisbes del seu partit sense esperar a que arribèssin els bisbes antioquins, servint-se de nombrosos suborns durant tot el procés. Els seus regals estigueren tan sortits de rosca que, de fet, va aconseguir que l’emperador Teodosi II, en principi contrari a Cirili, cambiés de parer i acabés per deposar i desterrar el seu rival dogmàtic.”
Aquest angelet es sant de les esglésies católica, ortodoxa i copta i fou nomenat doctor de l’església pel Papa Lleó XIII ni més ni menys que l’any 1882…
L’escena final de la pel.lícula, en la que es veu Hipatia morta per un antic esclau a qui ella havia donat la llibertat i s’havia convertit al cristianisme – enamorat d’ella la mata per tal que no senti el dolor de les pedres quan la lapidin – es molt, molt emotiva. Veure una dona sàvia, bona, culta, intel.ligent lapidada per una colla de fanàtics, ignorants, rabiosos ens colpeix l’ànima.
I el més curiós és que, quan tornes a casa després de veure la película penses que, qui surt perdent en aquestes històries, en realitat, més que aquests sants laïcs, és el poble, aquest monstre descelebrat que es deixa manipular amb una facilitat asombrosa i, es clar, no pots deixar de pensar de pensar en “L’Enemic del poble” d’Ibsen o en que tan Hitler com Mussolini arribarin al poder democràticament.
c) Per què tant sovint el fanatisme venç la raó?
El perquè el fanatisme venç sovint la raó em sembla fácil de determinar. El fanatisme és simple. Planteja una solució dels problemes. No cal que ningú no es trenqui el cap pensament. A més, deixa clar que els fanàtics són els bons i els altres són els dolents causant de totes les desgràcies que pateixen els que no ho són. Els fanàtics pensen que tots els mitjans són vàlids per desfer-se dels que els hi causen el mal, és com si lluitèssin contra una mena de dimoni contra el que no només no cal fer cap concesió, sinó que simplement fer-la és pecaminosa. Aquestes orelleres mentals són una arma d’una força extraordinària, ja parlem dels espartans, dels romans, dels víquings, dels cristians, dels nazis o dels musulmans.
Enfront del fanàtics els ciutadans raonables són un oceà de matissos. Matisos de tota mena. Matisos sobre la veritat dels seus pensament, matissos sobre la legitimitat de la guerra, matisos sobre la necessitat de combatre, matissos sobre el sentit de la vida...Tot això els fa lúcids a nivell filosòfic i sapiencial però els fa febles a nivell militar perquè, finalment, només els mercenaris s’apunten a l’exèrcit que ha de defensar la seva societat. Va passar a l’exèrcit romà i passa a l’exèrcit americà. Les classes més o menys afavorides deixen de ser patriotes i volen viure bé i pagar per tal que els extrangers els hi treguin les castanyes del foc.
Jo parteixo de la teoria que qualsevol civilització neix amb un punt desmesurat d’idealisme que fa que la gran majoria de ciutadans treballin en una direcció i aconsegueixin grans conquestes, però a mesura que va passant el temps la lucidesa duu a aquests mateixos ciutadans a esdevenir massa raonadors, es a dir, a entendre que la glòria de la pàtria o de la religió no els aporta la felicitat i que aquesta felicitat la troben a través dels béns i comoditats materials i, és clar, com més materialistes i hedonistes ens tornem, menys disposats estem a agafar una metralleta per defensar la democràcia o la pàtria.
Potser, en el fons, l’únic que ens faria sortir al carrer és que algú ens volés privar del nostre béns materials, que és exactament el que va passar a la guerra civil on les classes mitjanes van percebre –equivocadament o no- que estaven a punt de prendre-li el que era seu.
No sé. Potser avui en una guerra d’aquella mena només lluitarien els inmigrants. Es clar que després de la guerra el que passaria és que els immigrants es fessin amb el poder, exactament com va passar a Roma.
Es una putada però com més benestar, més lúcids i com més lúcids, més decadents. Com més malestar, més fanàtics i com més fanàtics més floreixents. Si Déu fos raonable això sembla que hauria d’anar al revés...
Revisió familiar:
Aconsegueixo convèncer la meva filla gran per anar a veure la pel.lícula. No ho aconsegueixo amb la meva filla petita que es queda a casa enganxada amb el canal Disney ni amb la meva dona que està fent els informes de finals de trimestre.
La primera pregunta que em fa la meva filla, al sortir del cinema, és sobre Gabon, l’esclau enamorat d’Hepatia i que la mata abans que els altres cristians la maltractin. Li explico, que a la majoria d’obres de reconstrucció històrica és crea un personatge de ficció per relligar la trama. O sigui que no hi va haver cap esclau enamorat d’Hepatia i, en tot cas, no existí ningú que la lliurés del seu martiri.
Després la meva filla em pregunta si el que explica la pel.lícula és veritat. Jo li contento que per saber la veritat de qualsevol persona hauríem de veure una pel.lícula que durés el mateix que el que va durar la seva vida i ens permetés introduir-nos en els seus pensaments, somnis, inconscient, etc...L’obra –que és una obra d’art perquè aconsegueix emocionar-nos- ens dóna la visió subjectiva no només d’una persona que vol atacar l’aconseguiment del poder dels cristians, sinó la seva pròpia visió d’aquesta visió crítica. Es a dir, els autors hauran anat a les fonts i hauran triat les que més els hi hauràn quadrat amb les seves tesis prèvies, de la mateixa manera que n’haguéssin triat unes altres si haguèssin volgut demostrar que Hepatia era la dolenta i Cirili el bo.
Li continuo explicant a la meva filla que, per a mi, la història no és una ciència – fet i fet gairebé res no és una ciència per a mi – sinó una obra d’art en que l’estètica és fonamental, en el sentit que ens vol emocionar i convèncer per tal que combreguem amb la manera de pensar del historiador. Això explica, per exemple, que la Història de Catalunya de Rovira i Virgili i la de Ferran Solvedila –dos autors catalanistes- sigui diferent pel tarannà clacsicista del primer i romàntic del segon i ambdues siguen diferents de la de Jaume Vicents i Vives, que té una visió més espanyolista; qui té raó, qui explica la veritat? Depén de quina raó o quina veritat vulguis triar.
L’endemà de veure la película ve a casa a dinar la meva padrina. Es una cristiana de missa diària i està escandalitzada amb la película. Els seus arguments són que s’ha fet amb fons públics, que ha ocupat els cines més importants de Barcelona, que en comptes de rodar-se a Alexandria es va rodar a Malta i que Hepatia, quan va morir, no era la jove bonica que ens mostra el film sinó una vella lletja de 60 anys.
Els seus tres primers arguments són veritat i el segón és possible, però això no fa la película ni millor ni pitjor. Ella –la meva padrina- és incapaç de judicar el valor estètitc de la película perquè s’hi critiquen durament els cristians i per a ella això és previ a qualsevol altre consideració. I en el fons torna a tenir raó: pensar que un sant de l’església fou un assassí deu ser pecat, no?
|
| |
|
Contactes
Registra´t
