| |
AVUI ÉS EL MEU SANT: SANT TOMÀS APOSTOL, PATRÒ DELS ESCÈPTICS
 dilluns 21/desembre/2009 - 04:15  861  8
a) Sobre Sant Tomàs apòstol :
Avui és un dia important: és el meu sant. Per molt que jo sigui un agnòstic, no tingui clar si hi ha una altra vida i em caigui malament el Vaticà de l’Opus és el meu sant. Ve, fet i fet, no ho és perquè l’església va decidir canviar la data de celebració de Sant Tomàs apòstol, que és la data de celebració de tota la vida, per tal de traslladar-la al 3 de juliol –que és quan Sant Tomàs va morir màrtir a l’ïndia- , però com que no va demanar el nostre consentiment per fer-ho, nosaltres l’hem continuat celebrant el 21 de desembre. Les futures generacions de Tomasos que
facin el que vulguin...
Hi ha una munió de Sant Tomasos - Sant Tomàs Moore, Sant Tomàs Becket, Sant Tomàs de Crackòvia, Sant Tomàs el moscovita, Sant Tomàs de Chartres, Sant Tomàs el calb, etc...no acabaríem mai- però a mi els dos Sant Tomasos que em cauen millor són Sant Tomàs d’Aquino i Sant Tomàs apòstol, el meu patró.
El napolità continua sent a hores d’ara la columna vertebral del pensament cristià europeu, que és igual a dir del pensament europeu, perquè tots estem contaminats de cristianisme, creguem en Crist o no. Va tenir el geni de cristianitzar l’obra d’un dels tres o quatre homes més importants que ha donat el món, que és Aristòtil i va tenir la sensatesa de dir allò de: “Primer, menjar; després filosofar” ( Sant Tomàs d’Aquino estava gras com un bou i va demostrar que els grassos, malgrat que ho semblem, no sempre som idiotes, només massa sovint massa bona gent...).
Però parlem del meu patró i deixem el genial bou napolità per un altre dia.
El primer embolic bé amb el nom. Tomàs vol dir “bessó” ( i jo sóc géminis!). L’evangeli de Joan quan en parla en diu “Tomàs,l’anomenat Dídimos”. “Dídimos” en grec també vol dir “bessó” o sigui que no tenim ni punyetera idea de com és deia Tomàs, però Tomàs no. Tomàs només era un malnom, un nom col.loquial pels amics i coneguts.
La segona qüestió es saber de qui era “bessó” el bessó. Hi ha estudiosos que afirmen que ni més ni menys que de Jesús. Si això fos així l’esperit sant, l’arcangel Gabriel o Sant Josep haurien dut a terme una tasca tan formidable en el cos de Maria que no només el 25 de desembre nasqué Jesús, el fill de Déu, sinó que també nasquè Tomàs, que no se sap per quins set sous s’hagué de conformar amb un paper secundari. Si això fos així tots els pessebres, totes les nadales, tots els pastorets i no sé quantes coses més s’haurien de rectificar i s’hi haurien de col.locar dos nadons i dos bressols i a la Mare de Déu amb una criatura a cada pit.
L’església catòlica, però, sempre tan pragmàtica, per a sortir del pas i d’aquest immens laberint teològic, diu que Jesús i Tomàs no eren germans sinó que eren cosins germans i així tot quadra i queda solucionat. Malgrat tot, dins dels la camarilla dels 12 apòstols, Tomàs i Judes són els únics que formen part de l’oposició.Judes ho fa des d’una perspectiva diabòlicament idealista. Tomàs des d’una perspectiva accentuadament idealista. O sigui que si jo hagués de triar dos germans de Jesús entre els dotze triaria aquests dos perquè els que teniu germans o més d’un fill sabeu que la fraternitat és precisament això.
Per aquesta relació fraternal d’amor – odi, Jesús tampoc no desaprofita cap ocasió per humiliar Tomàs. Per exemple, quan Tomàs li pregunta que quin camí han de seguir, Jesús li fot un parell de ventallots dialèctics contestant-li que ell, Jesús, “És el camí, la veritat i la vida”, se sobreentén que els altres són un zero a l’esquerra, per no dir una altra cosa.
L’episodi més conegut de la vida de Tomàs el narra Joan (20, 24-29), quan Jesús resucitat li ha de mostrar al patró dels escèptics els forats dels claus i la ferida de la llança. Tomàs, que havia seguit el joc al seu germà perquè s’ho passava bé, mai no s’havia cregut de debò que fos res més que ell. Però què havia de creure si eren bessons? Si havien nascut a la mateixa establia de Betlem? Si els havia alletat la mateixa mare? Com podia ser que ell –Tomàs- fos un pobre desgràciat i el seu germà bessó –Jesús- el fill de Déu? No podia ser veritat de cap manera!
Val a dir, però, que una vegada mort Jesús, a Tomàs se li passà la gelosia fraternal i esdevingué un gran predicador de la seva causa. Fins i tot ell –o algún dels seus seguidors- va escriure un evangeli que l’església considera apòcrif. Per què? Perquè Tomàs diu, primer, que el Paradís està dins nostre i, després, quelcom infinitament més greu i intolerable: que la relació entre Déu i l’home no necessita intermediaris, és a dir, no necessita l’església. Per això el seu evangeli és va declarar heretge, però a ell no ( declarar heretge a un apòstol fidel a Jesús que probablement era el seu germà bessó probablement va ser considerat una gossadia innecesària per la jerarquia pensant vaticana ). Total, que Tomàs fou un deista molt abans que ho fossin Voltaire, Montesquieu, Rousseau i la majoria dels intel.lectuals del segle XVIII.
Com és sabu, a l’hora d’escampar el cristianisme arreu, els apòstols es van repartir el planeta. No només el planeta conegut, sinó el planeta sencer, perquè ells sabien el que no savien els que es consideraven savis. Des d’aquesta perspectiva és notable destacar que Tomàs, a banda de predicar a l’Índia i a Síria, predicà a Amèrica abans que el segarrenc Colom la descobrís ( em temo, però, que serà difícil demostrar que Sant Tomàs apòstol era garrotxí, empordanès o de Gràcia...).
De la seva estància a Síria no hi ha cap dubte perquè en parla la monja Egèria –una de les dones més intrépides de tots els temps i que ha donat el seu nom a una de les meves filles – en els seus magnífics llibres de viatges.
Pel que fa a la seva predicació a l’Índia també queda demostrada perquè se sap que un mercader –que malgrat que se’n parli tan malament al final sempre sort en tenim –va portar les seves relíquies a Edessa, que és on encara es veneren. No cal dir que aquestes relíquies han donat molt de joc i han fet miracles a mansalva.
Però si Sant Tomàs només hagués predicat a Síria i a l’Índia no hagués tingut un excessiu mèrit viatger. Llavors a aquests indrets s’hi trigava més que ara en arribar-hi però qui perseverava ho aconseguia. El gran mérit de Sant Tomàs fou anar a predicar a Amèrica el segle I dc, es a dir, quince segles abans que Amèrica
fou descoberta.
Fou l’historiador mexica Carlos de Sigüenza y Góngora qui va defensar que Sant Tomàs no havia anat a l’Índia, sinó a Les Índies. Va causar tanta impresió als aborígens que el van transformar en Quetzalcohuatl o sigui en un d’aquells deus exòtics que talla el bacallà –i el que li convé- a les tribus.
Després, l’advocat José Ignacio Borunda va demostrar que el mantell de la Mare de Déu de Guadalupe era en realitat la capa de Sant Tomàs, la qual cosa va provocar un enrenou considerable perquè si bé als Evangelis Maria és un zero a l’esquerra que sempre es menystinguda, l’església l’ha volgut fer més important que els apòstols. La conseqüència de tot plegat fou que les dones van posar el crit al cel i que l’església, una vegada més, va acabar inclinant-se pel populisme en comptes de per la veritat científica. Per defensar aquesta veritat el 12 de desembre de l’any 1794 davant de l’arquebisbe de Mèxic i el virreu se sap que al dominic Servando Teresa de Mier li va caure el pèl. I és que les mares de Déu –ni les dels homes- no és toquen, coi, que això és elemental.
Total, que trobo que el meu patró és un sant prou interessant per a continuar celebrant-lo. La seva capacitat crítica davant la doctrina i els miracles de Jesús i el seu esperit aventurer el fan un sant molt digne, encara que, posats a triar, potser em quedaria amb el sapientíssim sant napolità.
|
| |
|
Contactes
Registra´t
