| |
PREPAREM EL NADAL COM DEU MANA -VI.
 diumenge 20/desembre/2009 - 05:38  497  0
LA NEU
www.youtube.com
Jo ja entenc que la gent que conviu ordinàriament amb la neu se la miri malament. Està gelada, es congela i fa que es patini pels carrers, obliga a que la treguin de les teulades per tal que no s’enfonsin, amb unes quantes trepitjades esdevé negra i desagradable a la vista. Mirada objectivament, amb excepció de les pistes d’esquí – tinc una amiga que equipara les baixades per aquestes pistes orgasmes: quan m’ho va dir em va deixar fet un ninot de neu- la neu és un destorb.
Però la gent que som de Barcelona i suposo que l’altre gent que viu a llocs on gairebé mai no neva, veiem la neu com una gran festa. I, estranyament, perquè a Barcelona gairebé mai no neva per Nadal, pensem que la neu fa Nadal. Déu derivar d’aquesta dèria nostra de la neu d’on deriva el costum d’enfarinar el pessebre. Jo tinc l’idea que a Israel no neva, però també podria estar equivocat, és clar. I que jo sàpiga cap dels evangelistes –ni els canònics ni els apòcrifis, ni els que han vingut després- han dit que pel desembre de l’any 1 nevés.
A Santa Coloma de Queralt, en canvi, sí que hi sol nevar. No és que sigui una població on la neu romangui gaires dies al carrer però és estrany l’any en que no hi ha un dia o altre que no nevi. I aquí és curiós el contrast el contrast amb la manera de veure-ho de la gent del país, que rondina per la neu i pel fred que fa que pela i per les criatures i els barcelonins en general que no podem estar-nos de sortir al carrer a jugar.
Es natural que la gent pensi que ens falta un bull, però és igual. A mi, si més no, m’és igual. Hi ha gent que mai no fa el que ha de fer, que quan ha d’estar per la feina no fot brot i que quan ha de jugar va de seriosa. Ja s’ho faran. Jo intento fer en cada moment el que toca i això vol dir no desperdiciar cap moment per a jugar amb les meves filles. Després, amb sort, m’hauré d’esperar uns quants anys per a poder jugar amb els meus néts.
Avui, mentre estic escrivint vora l’estufa, mentren estic al setè cel de les meves cabòries literàries, ve la meva filla i em demana que sortirm a l’eixida a fer una guerra de boles de neu. Li dic que no –estic tan bé!- però de seguida veig que m’he equivocat i rectifico: no sempre podré jugar amb ella i no vull que deixi de demanar-m’ho quan en tingui ganes. Em porta l’anorac del Barça, unes botes de pluja, uns guants d’esquiar i un barret que sembla per atracar bancs i sortim al quadrilàter. Val a dir que la meva sortida no és gaire galdosa: una mica més i foto una relliscada que em trenco el fémur, però vaja,a darrera hora m’he pogut agafar...Ella em comença a tirar neu sense pietat i jo no puc fer res més que defensar-me: estic tan gras que em costa ajupir-me per agafar neu. Finalment, demano un armistici i col.loquem neus en els replans per tal que també jo hi pugui tenir accès i la batalla pugui ser més igualada...Jo no sé ella, però a mi tota la neu que em tirava m’anava a parar a l’esquena i em produïa uns calfreds impresionants...ella només feia que riure i riure....
Quan ens hem cansat d’això hem agafat un cubell de neu i hem anat a l’entrada de la casa. N’hem escampat la meitat a la porta d’entrada. L’idea era que quan la meva filla gran l’obrís, trepitgès el terra i notés quelcom estrany fotés cara de sorpresa i, quan veiés neu, més. Ha anat així i ens hem fet un tip de riure. L’altre meitat del cubell ha estat per la meva dona que tornava de fers “Els pastorets” amb la quitxalla de la seva classe. Com que venia molt cansada i com que les mares són el darrer baluard de serietat a les cases ella ha fet veure que no s’ho prenia tan bé, però jo estic segur que en el fons li ha fet gràcia, no?
De nit ha tornat a nevar. Es molt, molt agradable veure com neva de casa estant vora de la llar de foc. No cal ni llibres, ni televisió. Només un gat runant a mig pam de les brases, tenir com a fons l’Oratori de Bach i poder reposar el nostre cap cab i bulliciós en els pits de la senyora, el millor coixí del món.
L’endemà tothom s’obstina en voler fer un ninot de neu però la cosa és molt més difícil del que sembla. La neu no es vol posar vertical sinó que s’entossudeix en la horitzontalitat, com si em comptes d’un ninus erectus volés ser un ninus tortus. Un altre problema és que la neu forma una unitat i no hi ha allò que es veu a les pel’.lícules d’un tros que fa de cos i un altre de cap. Al final, quan ja en tenim prou de barallar-nos amb la neu, decidim que allò és un ninot de neu tortus i surralistus i ens quedem tan amples. Per arrodonir l’originalitat de l’obra li posem dues pastanagues per antenes, quatre pinyes per ulls, més pinyes de boca. I aproximadament tres pams més avall un gran cogombre i un parell d’anous...
|
Contactes
Registra´t
