| |
PREPARAR ELS NADALS COM DEU MANA VI
 dissabte 19/desembre/2009 - 06:24  453  3
CHARLES SCROOOOOOOGE O EXPLORACIÓ DICKENSINIANA !!!!!!!!
Dickens i jo
Hi ha alguns autors amb els que m’obstino per tal que m’agradin. M’he enfrontat diverses vegades als seus llibres i m’han caigut de les mans però així com en altres escriptors he dessistit, amb ells penso que l’error és meu. Que no estava prou preparat per llegir-los o que m’han agafat en un mal moment. Charles Dickens – el novelista anglosaxó més reconegut de tots els temps- n’es un.
Dickens és un autor realista que fa una ferotge crítica social del seu temps i aquestes són dues característiques que m’interesen dels escriptors. Però Dickens, a diferència d’autors com Zola, deriva cap a un optimisme bassat en el sentiment humà. No és tracta d’engegar cap revolució –o potser sí, però en tot cas la revolució en sí mateixa sempre es quelcom secundari- del que es tracta és de fer veure a l’home que obra malament que està equivocat i aquest desseguida corregirà la seva actitud.
La veritat és que jo en la meva doble condició d’advocat i d’habitant tinc una visió més pessimista de la naturalesa humana. Fet i fet, si jo tingués una visió optimista de la humanitat seria anarquista, però sé el que va passar quan els anarquistes es van fer els amos de Barcelona al segle passat.
En la meva condició d’advocat –Dickens va treballar com secretari a un buffet durant uns quants anys- el meu pa de cada dia és l’egoisme dels meus clients i de les parts contràries, capaces no només de fer mal per tal d’aconseguir allò que no els hi fa falta sinó capaços de fer un esforç titànic per tal d’humiliar o fer la guitza a algú que abans havien apreciat o fins i tot estimat.
Els que habitem ara i aquí sabem que l’egoisme i la manca d’amabilitat –fins i tot del que abans se’n deia urbanitat i ara se’n continua dient bona educació- és escandalosa. La filosofia imperant és que mentre jo vagi bé, els altres ja es poden ben fotre. Es el “Ande yo caliente y ríase la gente” de Luís de Góngora elevat a unes dimensions que estic segur que al genial poeta andalús no li farien cap gràcia.
Aquest egoisme reconcentrat, que està duent el planeta a situacions perilloses i a la nostra espècie –i a d’altres, Vegana, i a d’altres- és manicomicalment escandalós. Queda marge per l’esperança? Fa difícil de dir perquè hom voldria dir que sí però també se n’adona que els que dirigeixen el món, els dirigents socials dels països més poderosos, són els més obstinats a tancar els ulls. I sembla difícil que se’ls hi apareixin espectres per ensenyar-els-hi que no van pel bon camí. I sembla difícil que, amb les armes que els hi ha proporcionat el desenvolupament tecnològic, cap revolta social contra el capitalisme sigui avui imaginable. I tant més quan el capitalisme s’encarrega de transformar-nos en ximples a través dels mitjans de comunicació, cobrint-los les necessitats més immediates i abonant-nos a tota mena de circs post-moderns.
Quedi clar que jo no sóc anticapitalista sinó antiidiota, per molt idiota que sigui. Crec que el capitalisme és el millor sistema econòmic que ha tingut la humanitat fins ara, crec que és el que més benestar ha dut a les llars i el que més democràcia ha portat als països, però no crec que sigui la fi de la història. Crec que el capitalisme ha de moderar la seva ànsia de guany tenint en compte la globalitat del món i crec que es indispensable, primer, formar ciutadans que sàpiguin quins són els seus interesos i, finalment, aconseguir una democràcia de debò, que és molt més que anar a votar cada quatre anys i poder comprar revistes amb dones de cossos colossals follant.
A banda de l’optimisme de Dickens, suposo que també tinc una mica de problema amb el seu estil. Dickens escriu sempre com ho faria un bon minyó. Quan és irònic –i li agrada ser-ho- com a molt és una mena de Patufet a l’anglesa. I a mi, per contra, m’agraden els autors secs, corrossius, àcids, sarcàstics i amb una certa dosi de mala llet. Aristòfanes, Marcial, Juvenal, Turmeda, Cervantes, Quevedo, Góngora, Voltaire, Txekhov, Wilde, Bukovsky, Brassens, Brel, Pla etc...
Però hi ha un però que justifica la meva insistència amb Dickens. Totes les pel.lícules que he vist basades amb les seves obres m’han agradat molt. Si he de ser sincer he gaudit del seu sentimentalisme, amb les llums apagades –quan ningú no em veia- he plorat amb les desgràcies de David Coperfield o Oliver Twist o amb l’evolució de Mr. Scrooge, de ser el capitalista més despreciable d’Anglaterra a ser la persona més entranyable.
Déu ser que, malgrat tots els malgrats també m’agraden les històries que acaben bé.
|
Contactes
Registra´t
