| |
PREPAREM EL NADAL COM DEU MANA - I
 dimecres 16/desembre/2009 - 02:29  677  5
DINARS I SOPARS PRE-NADALENCS - I
SOPAR AMB ELS PARES DELS COMPANYS DE LES NOSTRES FILLES
Hi ha persones a les que em costa molt d’entendre i unes són les mares de la nostra canalla entre les quals milita en un lloc destacadíssim la meva senyora. Jo, amb la meva simplicitat masculina, i malgrat tenir una amplitud de panxa allò que se’n diu pantagruèlica, simplement no entenc que en una setmana que està farcida de dinars i sopars les nostres dones en montin un més sense cap mena de necessitat.
No seria més lògic, per exemple, esperar-se a que hagi passat la bogeria nadalenca i quedar per fer una calçotada a finals de gener o al febrer quan ja haurem paït tot el que haurem endrapat i les nostres butxaques tornaran a estar més o menys en forma?
Però ja se sap que la lògica masculina i femenina és diferent i que el segle XXI –com tots els altres, per altra banda- és el segle de les dones. O sigui que et toca arreglar-te –una altra vegada!- agafar la VISA i anar prenent paciència per totes les converses que no t’interessaran gens però hauràs de fer veure que sí.
Resultarà totalment inútil la teva temptavia de quedar-te amb les teves filles a casa. Ja li has dit a la teva dona que pot dir tranquilament que tens la grip A o qualsevol altre cosa. En el fons, saps que has de venir perquè la teva dona no està disposada a deixar-te sol amb la cangur a casa malgrat que les teves filles també hi siguin. I, a més, perquè malgrat que és una dona alliberada sempre li ha agradat que siguis tu qui pagui les factures.
Anem a sopar a un restaurant japonès de la Plaça Bonanova en el que pretenien que mengèssim amb palillos. Jo ho he intentat però un tros de no sè que ha anat a l’escot de la mare de la M-D i un altre a la corbata del H i tothom ha demanat per aclamació que em portèssin cullera, forquilla i ganivet...Llàstima, perquè la veritat és que amb els palillos m’estava divertint.
No tinc ni idea del que he menjat, però sí que puc dir que era massa exòtic pel meu paladar llatí.
I el tema de conversa? Sobre el què devien estar fent les criatures absents, sobre les injustícies dels mestres i coses per l’estil. Sempre, sempre, sempre és el mateix, cosa que té l’avantatge que no cal estar atent perquè, si dius una cosa relacionada amb els dos temes, segur que ningú no se n’adona que eres lluny, però molt lluny d’allà....
SOPAR AMB ELS EX I LES EX
Fa anys la meva dona va tenir l’idea de organitzar un dels sopars d’aquesta setmana tràgica amb els nostres ex. Jo li vaig dir que la cosa no sortiria bé, primer, perquè algunes ruptures havien estat traumàtiques i, segon, perquè en cas que alguns ex decidíssin de venir la posa podia acabar de qualsevol manera, es a dir, amb una reconciliació dilatada en el temps o com el rosari de l’aurora.
Però si alguna cosa té la meva dona, a banda de la seva notable bellesa exterior i la seva excel.lent bellesa interior, és que és una dona intrèpida, valenta, que no s’acolloneix de res malgrat que les pel.lícules romàntiques la facin plorar una miqueta.
I val a dir que, com sempre, la meva dona tenia raó ( no sé perquè li discuteixo el que finalment es demostra que és obvi, coi ): la trobada cada any és un èxit.
Es molt bonic retrobar les persones que has estimat i has odiat més o menys apassionadament intentant que el resentiment no et corqui l’ànima, sobre tot qual comprobes que aquella tia que et va deixar per un guaperas de Sant Gervasi està més bona i temptadora que mai i que aquella que et va deixar per un okupa kumbaià continua tenint un somrís capaç de traspasar-te al setè cel sense passar pel coit.
També es dur comprobar que la teva dona té tants ex. Aixi no t’estranya que li costès tan de traure’s la carrera, cony. I encara més dur és comprobar que quan et parla deles virtuts del Narcís, del cos de l’Amadeu o del compte corrent de l’Edmund en comparacio als teus defectes, a la teva adipositat o al teu tirarany bancari no s’està inventant la història sinó que aquests marrecs són persones tangibles i assessinables.
Després d’aquests sopars –en els que jo només faig veure que menjo una amanida, perquè sé que tot el que mengi em farà mal- arribo esgotat a casa. Es curiòs perquè la meva dona arriba a casa amb ganes de fer la guerra i jo no arribo amb ganes de fer l’amor sinó de fer la pau, de prendre’m un somnífer potent en forma d’un alcohol pujat en graus i oblidar el més ràpidament possible el mal son que acabo de viure.
Tot i amb tot, l’endemà, ja reconec que es bonic retrobar-nos cada any amb els ex i les ex i no haver de cantar amb el Serrat allò de “ella...qui sap on para?”, ara, que de les ex que em torno a reenamorar, potser més valdria així, no?
SOPAR AMB ELS EXCOMPANYS DE COL.LEGI
Quedar per sopar amb els antic companys d’escola ens duu a la melangia. Recordem aquells companys que eren uns autèntics Robert Redfords i ara els veiem com uns Faltstaff qualsevols, calbs, panxuts, fins i tot semblen més baixets.
Malgrat tot, és com si l’alletjament del seu cos els hi hagués embellit l’esperit. O potser han estat els anys. Ja no gasten l’arrogància que gastaven. Potser es van casar amb la noia més bonica de la facultat, del barri, del club o de la discoteca i encara estan pagant aquesta confrontació de belleses ( per a que els matrimonis vagin bé, n’hi ha d’haver una de guapa que és cregui amb dret a tot i un de lleig que cregui la guapa té dret a tot, si no les coses no funcionen ).
Aquestes reunions tenen també un cert patetisme. Es cert que, malgrat la crisi, tots expliquem que les coses ens van millor que mai, però ningú no s’ho creu. I, a més, fotem unes pintes que parlen soles. Veient la decadència física dels companys hom se n’adona de com ens deuen veure ells i això no agrada.
Sort que Bacus va inventar el vi i aviat ens endinsem per les anècdotes escolars més o menys divertides que formen part de la nostra història.
Com aquella en que un professor curt de vista – Rompetechos, li deiem-va girar-se de sobte i va confondre l’esborrador que ens estavem passant amb un pardal i va dir: “Persi,abra la puerta para que salga el pajarito.”
Com aquella al que al matix Rompetechos li vàrem posar mitja taula fora de la tarima i es va fotre la gran hòstia.
Com aquella vegada que em van dir de dirigir l’oració matinal i, no trobant el “Lloem al senyor”, li vaig dir al germà Ramos: “Hermano, es que tengo el libro de oraciones en mi habitación para reflexionar y orar...”.
Com aquella en que a un futur regidor socialista, en plena època de Franco, se li va caure propaganda del partit per terra i s’hi va llençar a sobre com un lleó. Tots pensavem que tapava una revista més o menys porno (el porno que podien ser les revistes en aquella època). Ell, anys més tard, pixant-se de riure ens va explicar que no...
Què hem menjat? Amanida de records, souflé de memòria i de desmemòria i cues de pansa a la nata i al moscatell.
|
| |
|
Contactes
Registra´t
