Ja no crec ni en la música. L'escolto
penjat cap per avall dins de la fosca,
però ja és tard, i Mozart no és res més
que aquest vent dels teus ulls.
Busco en la primavera de l'espant
la dona que vas ser. La busco a cegues,
com la ratapinyada que al crepuscle
imita el vol trencat de l'oreneta.
No haver de refugiar-se seria ideal, però en un món que no ho és, és bo cercar el propi amb els recursos que tinguem. I trobar-lo és un tresor. M'alegro que la poesia ho sigui... de fet és potser millor que una vomitada fora de lloc (tot i que també et transporti a estats d'ànim inesperats ;)