| |
EL MARIT IDEAL” D’OSCAR WILDE.
 dijous 10/desembre/2009 - 05:46  656  2
El teatre
M’agrada molt anar al cine i anar al teatre. El cinema té l’avantatge de la perfecció técnica –quan no és perfecte el cinema és imperdonable perquè cada escena s’ha pogut repetir tantes vegades com calgués- i el teatre te l’avantatge que sembla que l’obra es desenvolupi al saló de casa. Moltes vegades he tingut la temptació de participar en l’obra, com si fos un personatge més. I si tingués molts diners em faria representar per a mi les obres que més m’agraden i participaría en elles obligant a que els actors em seguissin la corrent amb les seves respostes.
Miro d’anar al teatre com a mínim un cop al mes. Sol o acompanyat, tant se val.
Miro de no perdre’m cap obra del repertori clàssic i, de les obres modernes, procuro triar aquelles que formalment són més clàssiques. Fóra del que fa a les dones i a la ciencia, sóc un partidari absolut de la tradició formal i odio tot allò que no entenc. Quan acabo un llibre, un poema o una película o obra de teatre a l’inòpia m’agafa una sensació desagradabilíssima d’haver estat perdent el temps.
Enfront de la meva moderació general, sóc radical en aquest aspecte..
Em sorprén que el Goya a les 18 hores d’un dimecres estigui ple de gom a gom. Es clar que el 90% dels que l’omplen són jubilats i escolars. No ho criticaré pas, malgrat que tant els uns com els altres no paren de xerrar durant tota l’obra i està clar que venen a veure Wilde com podien venir a veure qualsevol altre autor. Si més no la majoria dels jubilats han entès que per veure a Wilde s’ha d’anar amb corbata. L’Oscar no hagués tolerat mai que ningú l’hagués anat a veure en texans, els pantalons més horribles que s’han inventat: transformen les delicioses natges d’algunes senyores en estranys globus blancs – blaus grotescos.
Un dels avantatges que té anar a veure els clàssics és que em puc llegar les obres de teatre abans d’anar-les a veure. Això vol dir que quan sec a la butaca ja sé tot el que ha de passar i que vaig a degustar-la per poc bé que ho facin els actors.
Algunes vegades, però, descobreixo coses que no m’agraden com en aquest cas: resulta que dels 15 personatges que hi ha a l’obra de Wilde, a l’obra només en surten set i mig. Això vol dir que s’ha retallat l’obra de forma notable – no hi ha tot el fragment en que el polític corrupte vol renunciar a la seva carrera i la seva dona el convenç que no ho faci-. Suposo que això es fa per motius econòmics però hauria d’estar prohibit perquè no deixen de donar-te gat per llebre.
Fóra d’això els actors –Abel Folk, Camilo García i Joel Joan- i, sobre tot, les actrius –Carmen Balaguer, Mercè Pons, Sílvia Bel i Anna Ycobalzeta- fan un magnífic treball. No només els seus personatges són perfectament creïbles i s’entén tot el que diuen, sinó que sembla que flirtegin amb tu, cosa que sempre es d’agraïr.
La política
Tal com jo ho veig, malgrat que l’obra aparentment giri al voltant de la corrupció política, aquest no és el tema de l’obra.
El polític que deu tota la seva fortuna i tota la seva carrera a un acte de corrupció podía haver desenvolupat qualsevol altre ofici sense que l’obra se’n resentís.
Potser Wilde va utilitzar el món de la política perquè els seus actors són teòricament els més poderosos de la societat –en tant que lesgisladors i ejecutors de les lleis i en tant que governen la resta dels ciutadans – i en tant que a ells se’ls suposa una afecció al servei públic i, per tant, una ètica inmaculada. Vull dir que així com a un empresari només se li suposa que vol guanys econòmics, a un polític se li suposa que vol una societat on la gent visqui millor.
No sé si avui Wilde podria fer aquesta obra partint d’un cas excepcional de corrupció política. A l’època victoriana se suposa que ni tan sols hi havia corrupció als llits. A la nostra època, en canvi, tots els polítics és presuposen corruptes...
Potser hauria d’haver buscat la corrupció entre els sacerdots anglicans, cosa que li hagués com a mínim tant de joc com els polítics, perquè, fet i fet, els sacerdots encara tenen una tasca més complicada: construir el pont que mena els homes cap a Déu...
El matrimoni
L’amor és una barreja de desig i idealització que hauria d’estar prohibida pel seny si no fos que es imprescindible per a la perpetuació de la nostra espècie.
Els enamorats s’obstinen en veure el subjecte del seu amor com un cúmul de totes les virtuts. Val a dir que, per a qui rep aquesta idealització, la sensació no es gens galdosa, ja que l’obliga a esforçar-se per tal que la seva estimada o estimat la continuin veient igual. Volem ser dignes de l’idealització que s’ha fet de nosaltres.
Però la convivencia, com un cor sense pietat, s’encarrega d’anar posant les coses al seu lloc. Primer és, sembla mentida que algú tan perfecte com tu hagi pogut fer aquesta merda i, finalment, és: sembla mentida que algú tan merdós com com tu hagi pogut fer quelcom tan perfecte.
En aquest sentit el que ens explica Wilde és un conte de fades: la dona del polític corrupte, primer, li fa tots els escarafalls imaginables, però després, quan ell està disposat a dimitir, l’accepta tal com él ( ella, per tant, també és corrupta ja que prefereix que el seu marit sigui ministre que no pas que pagui pels pecats que va cometre de jove).
L’amistat
Així com el matrimoni i les relacions entre homes i dones Wilde se’ls pren en conya, l’obra és un autèntic càntic a l’amistat. De fet, el personatge que fa d’amic del polític corrupte, malgrat el seu dandisme, malgrat totes les ximpleries que diu, malgrat la frivolitat amb la que planteja la seva vida, està de totes totes al costat del seu amic i de la seva esposa, disposat al que calgui per ajudar-los a sortir-se’n del trencacolls en el que s’han col.locat.
Es paradoxal que el personatge que sembla el més frívol de l’obra, si grates una mica, en realitat és el mes profund de tots, l’únic que és coherent fins al final amb les seves idees i sentiments.
El dandisme
El dandisme és una manera de fer que afecta a la majoria dels personatges de la comèdia. Se’n salven la dona i el pare del polític corrupte que són conservadors i avorrits, com una mala cosa.
Però, sobre tot, el dandisme emergeix en l’amic del polític corrupte, que ve a ser com una mena d’alter ego d’Oscar Wilde. No només va vestit amb una elegancia sofiscada i original sinó que no para de parlar en cursiva. A la seva vida sembla que només tingui importancia l’estètica, el formalisme, la frivolitat, el bellisme.
Quan hom pensa en el dandisme pensa, sobre tot,en Wilde i en Bauldelaire i no deixa de lamentar com fou possible que individus tan genials i elegants acabèssin tan malament.
La veritat i la mentida
No hi ha res pitjor per a que la convivencia funcioni que la veritat. Dir als que estimem el que de debò pensem d’ells en els aspectos que no ens agraden senzillament és suicida i d’una mala educación elemental. Per a que les coses rutllin molt sovint hom ha de fer veure que no veu, fer veure que no nota, fer veure que no sent, etc…o, al contrari, és clar, fer veure que veu, fer veure que nota o fer veure que sent…fer una mica de comèdia en definitiva.
L’utilització de la mentida com a clau de volta de la convivencia humana és el que ens fa persones, és el que ens fa civilitzats, el que ens fa agradables. El que ens fa qualificar d’extraordinari un coit que ha estat somnífer, el que ens fa qualificar de menja extraordinària un potatge vomitiu, el que ens fa qualificar d’elegantíssim un vestit d’un horterisme incomestible, etc…
En definitiva, hauríem de pensar que la verita és quelcom relatiu, que ningú no la té, que només es té ella mateixa i que, per tant, tothom l’interpreta com vol i dol. I hauríem de considerar que, ja que la verita és subjectiva, ningú no té dret de tirar-la al cap d’un altre com si fos un roc o un ventallot.
Ja sé que aquest relativisme és decadent, però és que Wilde i tots els homes lúcids que han hábitat aquest planeta des de que el món és món han estat decadents. A l’altra banda, enfront d’ells, hi ha els dogmàtics, els que de debò es pensen que ells tenen la veritats i que la poden llençar al damunt nostre com si fos una bomba o alguna cosa pitjor….
L’empatx de paradoxes enginyoses
Els continus aforismes de Wilde opino que devalúen la seva categoría com autor teatral. Hom està sempre tant pendent de la gracieta, de la paradoxa, que sovint oblida què és el que ens vol dir l’autor o si l’autor ens vol dir alguna cosa.
Això no vol pas dir que les paradoxes de Wilde no siguin brillantíssimes i que, possiblement, serán llegides i comentades fins a la fi de la cultura occidental. Vol dir que aquestes frases, en llibres d’aforismes –com molt sovint es presenten- esdevenen sensacionals, però que a les obres de teatre, per la seva propia brillantor i per estar poc dossificades, potser acaben estorbant.
Ei, aquesta és una opinió molt meva. Segur que hi ha crítics literaris infinitament més savis que jo que pensen totalment el contrari.
|
Contactes
Registra´t
