| |
|
| |
|
 |
|
| |
|
| |
Article del bloc de TomasM-Porta
|
|
| |
JORDI SOLE TURA IN MEMORIAM
 dimecres 9/desembre/2009 - 02:16  575  8
La mort de Jordi Solé i Tura m’ha sorprés. No sé perquè tendim a pensar que les persones que han ocupat un lloc a la nostra vida no envelleixen i que, en tot cas, no moriran mai. I això és així malgrat que jo sabia que Jordi Solé patia alzeimer per la película que en va fer el seu fill Albert.
Bé, de fet Jordi Solé i jo no érem ni amics, ni coneguts, ni saludats. Era el catedràtic de dret polític i el rector de la Facultat de dret central de Barcelona quan jo hi estudiava. No el vaig tenir mai com a professor i, per tant, no en puc parlar ni bé ni malament. Com a rector el vaig veure a diverses assemblees enfrontant-se amb els estudiants i em va semblar reaccionari i que tenia molta feina per sortir-se’n. Probablement ara jo veuria les coses d’una altra manera, però llavors ell era el poder i jo estava a l’oposició i l’oposició el que volíem era treure’ns la carrera en el mínim temps i esforç possible. Si s’hagués fet un referéndum estic segur que hagués guanyat això. Coses de la democràcia.
Des del punt de vista ideològic la cosa encara anava pitjor. Jo sempre vaig veure Solé Tura com una persona que havia renegat del seu país i de la seva classe social. Per mi el que fos fill d’un flequer de Mollet automàticament l’obligava a ser de Convergència, com a partit catalanista i de les classes mitjanes del país. Igual penso de Borrell fill d’un flequer de la Pobla de Segur.
Pel que fa a la manca de catalanisme de Solé –tampoc no seria just dir-ne anticatalanisme- la lectura del llibre “Catalanisme i revolució burgesa” deixa les seves idees molt clares. Segons ell el nacionalisme necessàriament ha de ser d’esquerres i només es pot donar en països tercemundistes o sigui que el catalanisme era només una estratègia de la burgesia catalana per a poder pactar més fàcilment a Madrid.
Pel que fa al comunisme de Solé jo crec que només el justifica que va néixer en un moment en que aquí estava de moda ser comunista entre els joves pijos universitaris. Com més de casa bona, més esquerrans. I, és clar, les nenes de casa bona també n’eren i els menestrals s’hi veien obligats a apuntar-s’hi si volien que aquestes nenes bé els hi fessin una mica de cas.
Es clar que Solé va acabar topant amb la realitat comunista quan es va haver d’exiliar a Bucarest i va poder comprobar quina era la veritable cara del paradís socialista. La manca de llibertat, la manca de benestar, la manca d’oxígen eren tan importants que, malgrat estar ben introduït dins del partit, la dona de Solé el va obligar a fotre el camp de Romania i tornar a París, on va viure el maig del 68 que fou un moviment llibertari i, per tant, a les antípodes del comunisme ( de tota manera a França, com a la majoria dels països occidentals, el comunisme continuava estant de moda i els francesos, a més, tenien aquell bolet estrany existencialista i comunista a l’hora (?) que fou Jean Paul Sartre, que, tal com jo ho veig, l’únic que fou és un gran escriptor, que ja és moltíssim, és clar).
Crec que la carrera política de Solé té una cara i una creu Crec que la cara fou la seva participació en la redacció de la constitució. Crec que hi va aportar aspectes de progrès social i favorables al desenvolupament autonòmic de Catalunya. No va aconseguir, però, que les lleis votades per referèndum no poguèssin ser revisades pel Tribunal Constitucional, cosa que ara potser pagarem.
Jo crec que la creu fou la seva marxa del PSUC per anar al PSOE a la recerca d’un ministeri. No només la seva tasca com a ministre de cultura fou totalment intrascendent i oblidable, sinó que posava en contradicció una trajectòria d’un intel.lectual inconformista i compromés.
El seu fill Albert diu al documental que dubta que el seu pare s’ho hagués cregut mai gaire el tema del comunisme. No sé. Jo tinc la sensació que els socialistes, ja gran, el van comprar. Crec que hagués tingut una sortida infinitament més digna tornant a la seva càtedra i dedicant-se a ensenyar. Però contràriament al que els hi passa als aristòcrates i als membres de l’alta burgesia, els menestrals estem àvids d’honors i estic segur que ell volia que la seva família estigués orgullós d’ell per haver arribat a ser ministre.
Llàstima que, després de tants esforços en la bona direcció i en la dolenta –els dos reexits brillantment- l’alzeimer li anés queixalant la seva memòria bocí a bocí sense deixar-li res de res...
|
|
|
 |
| |
|
| |
Escriu articles al teu bloc
|
|
| |
|
| |
Comentaris sobre aquest article |
|
|
| |
Vegana |
Curiós...
Wednesday, December 9th 2009, 3:50 AM
penses just al revés que la meva mare, que sempre que surt algun d'aquests que ens ha acompanyat tota la vida, però una mica més atrotinats, pregunta: "però aquest no s'havia mort ja?" i a la resposta de: "joder, tia, que els mates sempre a tots!" la contraresposta de: "tu diràs! com si per sortir per la tele no s'haguessin de morir".
Compost, Persi, amb unes idees o amb altres, menestrals o mariners del Sea Shepherd llençant pedres als baleners... finalment compost.
;)
|
|
|
|
| |
Escriu el teu comentari per aquest article |
|
|
|
| |
Ho sentim, els usuaris no registrats no poden escriure comentaris
| Registra't |
| |
|
|
|
Contactes
Registra´t
